diumenge, 18 de febrer de 2018

La invenció de la solitud


La invenció de la solitud” un títol suggeridor està format per dos relats amb un tema únic la memòria. La solitud del títol tan sols hi apareix de retruc. En el primer “Retrat d’un home invisible”.  Un cop mort el seu pare, Paul Auster, fa memòria de com era i de la seva relació amb ell, així com de tot el que l’envoltava. Quan se’ns mort algú proper d’alguna manera tots fem una mena de repàs de com ha estat la nostra relació amb ell. I en aquest repàs acabem trobant alguns punts dels que assenyala l’Auster.
  • No hi ha res més terrible que haver d’encarar-se amb els objectes d’un mort. Les coses són inertes: tenen significat només en funció de la vida que en fa ús. Quan aquesta vida s’acaba, les coses canvien, encara que continuïn sent les mateixes. Hi són però no hi són: fantasmes tangibles, condemnats a sobreviure en un món al qual ja no pertanyen. ¿Què sentim, per exemple, davant d’un armari ple de roba que espera silenciosament que se la torni a posar un home que no tornarà per obrir-ne la porta? ... De sobte es revelen coses que un no té ganes de veure, que un no té ganes de saber
  • Cada vegada que obria un calaix o ficava el cap en un armari, em sentia com un intrús, un lladre que regira els racons secrets de la ment d’un home. No deixava d’imaginar-me que el meu pare entrava, m’enviava una mirada d’incredulitat i em preguntava què diantre feia. No em semblava just que no pogués protestar. No tenia dret a envair la seva intimitat
  • És impossible entrar en la solitud d’un altre. Si és veritat que podem arribar a conèixer un altre ésser humà, encara que només sigui una mica, ho és només en la mesura que ell vulgui que el coneguin”. Per molt properes que siguin les persones, fins i tot, havent-hi establert relacions íntimes, mai els arribem a conèixer. Acaben essent uns perfectes desconeguts que tenim al nostre costat. Es fa molt evident en el moment de la seva mort.
  • Unes imatges petitíssimes: inalterables, allotjades al fang de la memòria, ni enterrades ni tampoc del tot recuperables. I, no obstant això, cadascuna en ella mateixa és una resurrecció fugaç, un instant altrament perdut” Moltes vegades, això és l’únic que ens queda del mort. I aquestes imatges amb el pas del temps algunes es van diluint i altres es van perdent.

El segon relat “El llibre de la Memòria” no l’he trobat tant reeixit com el primer. Moltes digressions, potser massa. L’he trobat inconsistent. M’ha costat de seguir el fil de les seves reflexions, encara que algunes em resulten interessants.

Parla de moments personals, de moments especials en un recorregut pels seus records sense seguir una cronologia concreta i saltant d’un fet a un altre tal i com de ben segur actua la nostra memòria. Moltes vegades la volem estructurar i fixar, però es mostra escàpol i fugissera. No es deixa atrapar.

Defineix “la memòria com un lloc, com un edifici, com un seguit de columnes, cornises i pòrtics. El cos a l’interior de la ment, com si ens hi moguéssim i anéssim d’un lloc a l’altre, i el soroll dels nostres passos quan caminem, movent-nos d’un lloc a l’altre

Algunes sensacions que alguna vegada també he sentit:
  • De vegades els records li arriben com una veu. És una veu que parla dins seu, i no és necessàriament la seva pròpia veu. ... A vegades falseja de manera deliberada la història que li explica, distorsionant-ne els fets segons els seus desitjos i alimentant els interessos del drama més que no pas els de la veritat. Llavors ell ha de parlar amb la seva pròpia veu i dir-li que s’aturi, i la fa tornar al silenci del qual prové ... I fins i tot quan no diu res, ell sap que encara hi és, i en el silenci d’aquesta veu que no diu res, ell espera que parli
  • El que passa avui és una simple variació del que passava ahir. L’avui és un ressò de l’ahir, i el demà prefigurarà el que passi l’any que ve
  • És possible que no creixem, que tot i que ens fem grans, continuem sent els nens que sempre hem estat. Recordem com érem aleshores, i ens sentim els mateixos. Va ser llavors que ens vam convertir en el que som ara, però continuem sent el que érem, malgrat els anys. No canviem per pròpia voluntat. El temps ens fa envellir, però nosaltres no canviem
  • La història de la memòria és la història del que veiem. I és la història del que veiem encara que les coses que es veuen ja no hi siguin.”
Amb el llibre ja molt avançat reflexiona sobre la solitud. “Qui busca la solitud busca el silenci”. Sobre tot, reflexiona sobre la solitud de l’escriptor en el moment d’escriure i la relació de solituds entre autor, traductor i lector: “Cada llibre és una imatge de la solitud. És un objecte tangible que es pot agafar, deixar, obrir i tancar, i les paraules que conté representen molts mesos, fins i tot anys, de la solitud d’un home, de manera que es podria que cada vegada que un llegeix una paraula d’un llibre s’enfronta a una partícula d’aquesta solitud. Un home està assegut sol en una habitació i escriu. El llibre, tant si parla de la solitud com si no, és necessàriament un producte d’aquesta solitud. A. seu a la seva habitació per traduir el llibre d’un altre home, i és com si estigués entrant en la solitud d’aquest home i se la fes seva. Però evidentment això és impossible. Perquè un cop s’ha obert una esquerda en una solitud, un cop una altra persona s’ha fet càrrec d’aquella solitud, allò ja no és solitud sinó una mena de companyia. Encara que només hi hagi un home a l’habitació, és com si n’hi hagués dos. ... Per tant, és possible estar sol i no estar-ho al mateix temps

Però ja cap el final del llibre una llarga cita de Leibniz contradiu la seva tesi de que tots estem sols i afrontem la vida en solitud. Segons Leibniz: “Atès que el tot és ple, tota la matèria està en contacte i qualsevol moviment d’aquest tot ple produeix algun efecte en els cossos llunyans, proporcional a la distància. D’aquí ve que cada cos no solament rep l’efecte dels que hi estan en contacte, i per tant queda alterat d’alguna manera per tot el que els passa, sinó que a través d’aquests cossos també és alterat pels que toquen aquells amb els quals està en contacte directe. D’aquí se’n deriva que aquesta comunicació s’estén fins a la distància que sigui. En conseqüència, cada cos experimenta tot el que té lloc a l’univers, fins el punt que algú que ho veiés tot podria interpretar en qualsevol cos el que està passant a qualsevol lloc, i fins i tot el que ja ha passat o el que passarà. Seria capaç d’observar en el present coses remotes tant en el temps com en l’espai

dilluns, 12 de febrer de 2018

El nét, l’avi i la memòria



L’avi Joan que fa poc ha estat diagnosticat d’Alzheimer. Juntament amb l’avia deixen el poble i es traslladen a viure a la casa de la seva filla a Barcelona. La veu narradora és la del Jan, el nét que ens explica les vivències amb el seu avi.

S’estableix una relació molt tendre entre nét i avi. El Jan ben aviat copsa que a l’avi li passa alguna cosa. Té sospites de que passa quelcom, però no sap ben bé què és. “Començo a sospitar que el canvi no és el canvi, són molts canvis petits que en fan un de gros, un de gros que no veig”.

El llibre està estructurat en capítols breus molt poètics gairebé minimalistes. 

Fa uns ulls de vidre que no li conec

"-Podem ser les dues coses, Jan. Tu ara has de ser formiga, has de preparar-te per l’hivern. L’avi, en canvi, ja pot cantar perquè ja l’ha passat, l’hivern

El soroll de les passes arrossegades de l’avi sembla que em vulgui esquinçar les orelles

Primer serà la memòria. Una altra frase que no sé què vol dir, però que sento que se’m grava per la part de dins de la pell

Ens fan entrar en els pensaments del Jan i anem assistint al deteriorament de l’avi.

Des que els avis viuen amb nosaltres, el que em molesta és el silenci que parla quan tots callen, quan l’avi deixa una frase a mitges, quan l’àvia desplega un record damunt la taula

I arriba un moment que li expliquin el que està passant: “l’avi ho està oblidant tot a poc a poc, se li està esborrant tot el que ha viscut i tot el que ha après. Es veu que es una malaltia, i que no es cura

Jo no vull la o de l’avi, el vull a ell, a ell i les seves dues memòries, vull les nostres converses per sempre” Es resisteix a perdre a l’avi que ha conegut sempre.

L’avi s’havia esborrat una mica més. Llavors he entès que ja no em vindrà a buscar més tot sol, perquè es podria perdre, com es perd la seva memòria per un forat que és la malaltia

L’avi dorm molt. S’adorm al sofà, a la butaca. Sembla que no vulgui està despert. Potser dormir els allunya d’aquest món tant feixuc que cada vegada entenen menys.

L’escena de parar taula i les dificultats que una tasca tan senzilla representa per l’avi i com el Jan intenta ajudar-lo sense que es noti m’ha encantat.

Cap dels dos no hem gosat dir res a l’avi, l’hem deixat fer, dins la càpsula del seu record, mirant amunt, tocant el tronc, fent que no mentre cada cop ens agafàvem més fort de la mà

Els meus ulls han buscat corrents els de l’avi i els han trobat buits: l’avi mirava cap endins, no les escoltava ni les veia

El meu cap també era un bullidor de pensament petits i durs com grans d’arròs i no hi havia manera de coure’ls, d’estovar-los. He imaginat el cap de l’avi ple de grans d’arròs cru cada cop més allunyats els uns dels altres, i la mare i l’àvia destriant-ne els que encara es podrien coure

L’avi Joan va deixant de ser l’avi Joan, es va esborrant com diu el Jan. Veure el deteriorament mental dels familiars més propers és molt dur. I aquesta experiència vista des dels ulls d’un infant de 10 anys encara és molt més incomprensible.

Primer serà la memòria, després jo”, ... però l’avi no em va dir que dins la memòria hi ha qui som. El noi del mirall fa cara trista i ja no sóc jo. M’he mirat massa. Potser és això el que li passa a l’avi, la malaltia el fa mirar-se massa, mirar-se endins, i com més es mira més s’esborra. Però si no et mires, si no et mires gens, com saps qui ets? Com et reconeixes quan et veus reflectit en un mirall?

També en parlen a:

dissabte, 10 de febrer de 2018

Es va equivocar Descartes?



Somos complejos, frágiles, finitos y únicos
A.      Damasio

De sempre he estat interessat pel funcionament del nostre sistema nerviós. Em sembla un món fascinant. Moltes de les lectures divulgatives sobre el tema inclouen aquest llibre a la seva bibliografia.  Feia temps que el volia llegir i no m’ha decebut gens.

Partint d’un cas molt famós de mitjans del segle XIX (Phineas P. Gage) i arribant fins les investigacions de la neurobiologia de finals del segle XX ens explica de forma força planera i sense entrar en massa termes científics que podrien dificultar la seva comprensió el funcionament del nostres cervell.

De fet donada la complexitat de tot el sistema podem considerar que és un miracle que funcioni.

La mente resulta de la operación de cada uno de los componentes separados y de la operación concertada de los múltiples sistemas constituidos por estos componentes separados”. “El cerebro es un supersistema de sistemas. Cada sistema está compuesto por una compleja interconexión de regiones corticales y núcleos subcorticales, todos ellos pequeños pero macroscópicos, que están constituidos por circuitos locales microscópicos y que, a su vez, están formados por neuronas, todas las cuales están conectadas mediante sinapsis

El punt central del llibre són les relacions que s’estableixen entre cos i ment amb l’objectiu de rebatre les teories d’un dels filòsofs cabdals del desenvolupament filosòfic occidental: René Descartes que postulava que l’ésser humà està compost per dues substàncies separades cos i ànima.  

Segons DamasioCerebro y cuerpo están indisociablemente integrados mediante circuitos bioquímicos y neuronales que se conectan mutuamente.” “Nuestro sentido de lo que puede ser el mundo exterior es percibido como una modificación en el espacio neural en el que cuerpo y cerebro interactúan. … La mente forma parte del cuerpo tanto como del cerebroÉs fals tractar de diferenciar entre cos i ment, ja que la ment, el cervell, forma part del cos.

Però tampoc podem oblidar l’entorn tant sensorial com social que ens rodeja: “Si el cuerpo y el cerebro interactúan mutuamente de forma intensa, el organismo que forman interactúa de forma no menos intensa con su entorno. Sus relaciones están mediadas por el movimiento del organismo y por sus mecanismos sensoriales

Disposem d’un sistema nerviós que evoluciona amb l’experiència: “Los circuitos neurales no sólo son receptivos a los resultados de la primera experiencia, sino que son repetidamente dúctiles y modificables por las experiencias continuadas

En las sociedades humanas existen convenciones sociales y normas éticas por encima de las que ya proporciona la biología. Estas capas adicionales de control modelan el comportamiento instintivo de modo que pueda adaptarse de forma flexible a un ambiente complejo y en rápido cambio y aseguran la supervivencia para el individuo y para otros

El cuadro que estoy trazando para los seres humanos es el de un organismo que llega a la vida diseñado con mecanismos automáticos de supervivencia, y a los que la educación y la aculturación añaden un conjunto de estrategias de toma de decisiones que son socialmente permisibles y deseables que, a su vez, aumentan la supervivencia, mejoran de forma notable la calidad de dicha supervivencia y sirven de base para construir una persona.”

Cos i cervell, o cos i ment, són entitats íntimament interconnectades, depenent estretament una de l’altra I amb un desenvolupament totalment interdependent. Encara que a vegades no ens ho sembli no són dos ens separats, ans el contrari.

També som completament interdependents del món exterior, sensorial, social i cultural. No som només fruit de la nostra genètica. En definitiva som una suma de cos, cervell i món exterior en interrelació constant i que dóna un funcionament extremadament complex.

Razonar y decidir pueden ser actividades arduas, pero lo son especialmente cuando ello tiene que ver con nuestra vida personal y su contexto social inmediato. ... Decidir bien es seleccionar una respuesta que en último término será ventajosa para el organismo en términos de su supervivencia y de la calidad de dicha supervivencia, directa o indirectamente. Decidir bien también significa decidir prontamente, en especial cuando el tiempo es indispensable.”

Es todo el organismo, y no el cuerpo solo o el cerebro solo, lo que interactúa con el ambiente. Cuando vemos, u oímos, o tocamos o gustamos u olemos, en esta interacción con el ambiente participan el cuerpo propiamente dicho y el cerebro

El cuerpo contribuye al cerebro con algo más que el soporte vital y los efectos moduladores. Contribuye con un contenido que es una parte fundamental de los mecanismos de la mente normal” “Cuando vemos, no sólo vemos: sentimos que estamos viendo algo con nuestros ojos

Pienso luego existo (1637)”: “La afirmación, quizás más famosa de la historia de la filosofía. Tomada en sentido literal, la afirmación ilustra precisamente lo contrario de lo que creo que es cierto acerca de los orígenes de la mente y acerca de la relación entre mente y cuerpo. Sugiere que pensar, y la consciencia de pensar, son los sustratos reales del ser”.

Per R. Descartes primer pensem i després som, en canvi per A. Damasio és a l’inrevés, primer som i després pensem: “mucho antes del alba de la humanidad, los seres eran seres. En algún punto de la evolución, comenzó la consciencia elemental. Con esta consciencia elemental vino una mente simple: con una mayor complejidad de la mente apareció la posibilidad de pensar y, aún más tarde, de utilizar el lenguaje para comunicar y organizar mejor el pensamiento. Así, pues, para nosotros en el principio fue el ser y, sólo más tarde fue el pensar. Y para nosotros ahora, a medida que llegamos al mundo y nos desarrollamos seguimos empezando con el ser y, sólo más tarde pensamos. Somos, y después pensamos, y sólo pensamos en la medida en que somos, puesto que el pensamiento está en realidad causado por las estructuras y las operaciones del ser

Un parell més de reflexions de les moltes que hi ha al llibre m’han resultat rellevants:

  • Com és la realitat?: “Si nuestros organismos estuvieran diseñados de manera distinta, las construcciones que hacemos del mundo que nos rodea también serían diferentes. No sabemos y es improbable que lo lleguemos a saber nunca, a qué se parece la realidad absoluta” “Aunque existe una realidad externa, lo que sabemos de ella nos llegaría por medio del cuerpo propiamente dicho en acción, a través de las representaciones de sus perturbaciones. Nunca sabríamos lo fiel que nuestro conocimiento es a la realidad “absoluta”” Encara que ens costi d’acceptar no sabem a ciència certa com és la realitat, ja que el coneixement que arribem a tenir de la mateixa està mediatitzat pels nostres sentits i la forma com ens permeten percebre el món.
  • Realment existeix el present?: Casi nunca pensamos en el presente y, cuando lo hacemos, es solo para ver cómo ilumina nuestros planes para el futuro. Son palabras de Pascal”. “Lo que nos está pasando ahora les está pasando, en realidad, a un concepto del yo basado en el pasado, incluido el pasado que era actual hace tan sólo un momento” “El presente se convierte continuamente en el pasado, y para cuando nos interesamos por él estamos ya en otro presente, consumido con la planificación del futuro, que hacemos sobre los estriberones del pasado. El presente no está nunca aquí. Hacemos tarde, irremediablemente, para la consciencia

 I una darrera reflexió:

En el lapso de un segundo de la vida de nuestra mente, el cerebro produce millones de pautas de disparo a lo largo de una gran variedad de circuitos distribuidos por diversas regiones del cerebro¿Imagineu quantes milions d’activacions s’hauran produït en el vostre cervell en l’estona que heu llegit aquest post?