dimecres, 19 de juliol de 2017

Dues generacions, dues realitats diferents.



Dos protagonistes, dos veus narradores i dos mons oposats, Anselm, el pare i Aleix, el fill. Arrel d’unes fotos el pare sospita que el seu fill és un assassí. En un principi vol creure que no és possible però a mesura que avança en les seves investigacions se li mostra l’evidència del fet. 
 “M’agrada anar directament al mal i atacar-lo tan aviat com sigui possible, abans que tingui temps d’escampar-se i destruir allò que pot quedar encara de sa en l’organisme afectat. Les dilacions són contràries a tot allò que m’han ensenyat, al meu tarannà

Reflexa l’enfrontament entre dues generacions en el sí d’una família burgesa benestant. El pare és metge i pensa que ha donat una molt bona educació al seu fill únic. No entén en que han errat per trobar-se amb un fill així. 
 “Em limitava a mirar-lo, potser intentant descobrir sota els seus trets i l’aparença familiar aquell desconegut que sempre hi ha hagut en ell, però la presència del qual se’m manifestava ara d’una manera més evident

El fill és un estudiant universitari. Pràcticament no va mai a la Universitat, però participa de totes les accions de protesta que s’enfronten a un sistema que no li agrada. No se sent comprés per la seva família i hi manté una molt mala relació. Entra i surt sense horaris i sense donar explicacions. En l’hora dels menjars es mostra sorrut i poc comunicatiu. 
 “Sento que visc dintre un anell de ferro i que m’asfixia. I vull trencar-lo, vull intentar trencar-lo ... Ja sé que només és un, i n’hi ha molts, molts més, però si cadascú elegís el seu ... i colpegés sense compassió ...”

Els pares estan preocupats i es pregunten sobre el que han fet malament. No hi troben explicació. No entenen com han pogut criar aquell monstre en la seva pròpia casa.
 “A poc a poc amb els anys, construïm una façana de nosaltres mateixos que després no podem enderrocar a voluntat, no pas per temor al perjudici que ens pugui causar, sinó per consideració a tots aquells que estan lligats a la nostra vida i que en podrien ésser tant o més afectats que nosaltres

El fill coneix tots els secrets de la seva família, i quan aquesta li desvetlla tot el que saben sobre les seves activitats, s’enfronta a ells i intenta justificar la seva conducta.
 “Per això també sóc indigne, però jo tinc consciència de la meva indignitat ... No he pogut escollir, perquè m’han obligat a escollir contra. Només m’han donat paraules buides, i, d’això ningú en pot viure. He hagut de buscar tot sol, pel meu compte i mira què ha passat ... Només m’he pogut manifestar en sentiments elementals, baixos

La trama es complica per moments ...

Altres opinions a la xarxa:
 Per cert, hi ha una versió cinematogràfica sota la direcció de Josep Mª Forn realitzada el 1968, però que no es va estrenar fins el 1975 amb el títol de "La respuesta"
 

diumenge, 16 de juliol de 2017

Més contes de Maria Barbal



Tres reculls de contes de Maria Barbal:

Ulleres de sol (1994)

5 narracions curtes, però que segurament no es podien estirar més formen aquest volum, publicat després del Cicle de Pallars i amb un nexe d’unió entre elles: en totes en un moment o altre apareixen unes ulleres fosques. Algunes de les històries tenen un final sorprenent o inesperat

  • Primavera ingrata

  • Deu cartes a Lisa

El passat s’ha de deixar colgat com els cossos dels morts. No es pot gratar el terra sense fer-se mal a les ungles i sense posar al descobert residus que fereixen la vista

  • Com dues gotes d’aigua

La seva bellesa les atreia, però el silenci del noi les espantava

  • La boira

Darrere de la boira hi podia haver una multitud, però va semblar-me que era la mateix boira que em seguia com una mortalla esponjosa

  • L’àlbum

Ens expliquem les coses tal com les volem veure; quan fem el covard, ens donem una raó per no canviar, ens la creiem
Li deia que havia esmerçat la joventut al costat seu i que la vellesa que em quedés la gastaria pel meu compte


La pressa del temps (2010)

Encara que amb alguna narració que m’ha atrapat, ha estat el volum de contes que menys m’ha interessat de tots.


Cada dia penso en tu (2011)

Recull de vuit contes amb protagonista animal, de nou amb el seu llenguatge precís i viu que et fa entrar en com els animals ens veuen als humans que els rodegem.

  • Gats a “Coses que fan que cada dia pensi en tu”, “Pampallugues” i “Un nom estrany”
  • Gos a “Duc”
  • Cadernera a “Lliure”
  • Tortuga a “Violeta”
  • Esquirol a “El refugiat”
  • Àliga a “L’àliga del Pla”

Quan penso en tu, justament, em faig càrrec que molt moments no tornaran. M’ensumo que per a mi fa dies que l’època del descompte ha començat. Desapareixen persones que eren com els arbres del meu jardí. Els éssers que, cada matí, sorgits de la boira del meus somnis, podia retrobar. Pare, padrins, tieta, amics, companys, coneguts. Un bosc sencer que jo reconeixia i mirava des de la clariana”.

 La memòria és un tresor immens que ens guarda la vida a glops o a grapats i ens la retorna així mateix, a poc a poc o de bursada, com una inundació d’aigua o de blat

Semblava que les preguntes desfermàvem més preguntes, com una bellugada de pedres a la muntanya, com un allau de neu que tapés les nostres respostes i ens deixés sempre al punt de partida, en la llisor blanca i el silenci

El temps també dóna respostes. Quan nosaltres ho hem pogut donar-les o bé abans que puguem obrir boca i avançar la mà

La llum que arriba en acabat de la fosca em fa pensar que va ser una aventura bonica i que no hi ha lloc per cap retret


divendres, 14 de juliol de 2017

La mort de Teresa



Sóc més lector de novel·les que lector de contes i narracions curtes. Gaudeixo molt més de les narracions llargues. Els contes se’m fan massa curts i quan començo a gaudir de la història aquesta ja acaba. Segurament és per què a vegades em costa una mica d’entrar-hi.
Però ja que havia llegit totes les novel·les de la Maria Barbal i m’havien agradat vaig decidir seguir amb els seus contes. Haig de reconèixer que alguns m’han captivat.

La mort de Teresa (1986). Publicat després de Pedra de Tartera i plenament inserit dins del seu magnífic Cicle de Pallars. Són petites històries de poble, narracions molt curtes de 3 o 4 pàgines amb un vocabulari molt cuidat al que ja ens té acostumats i, a camins molt poètiques.
Breus històries rurals, petits episodis que permeten fer-se una idea de com devia ser la vida als pobles no fa pas tants anys, abans de l’arribada de les modernitats

  • Un bon consell d’una àvia a la seva neta només obrir el llibre: “Jo he viscut molt, he après, però ja no tinc ganes de fer més. Una altra cosa que et volia dir és que no siguis inclement amb els altres. S’ha de deixar una finestra oberta per a la claror. Hi ha molta enveja al món, però has de donar ocasió perquè un dia es fongui; a voltes no coneixem la pena que s’amaga davall una dolenteria. Si no ets sever per als altres, tindràs un raconet d’escalfor mentre puguis viure
  • El suïcidi d’un pastor després d’anys de solitud.
  • Un encontre diferent que pot ser l’inici d’una futura relació.
  • La descoberta de que aquell espai d’infantesa que recordava tant gran resulta ser molt més petit del que era en els seus records.
  • Carta d’una filla a la seva mare vídua des d’un internat de monges poc abans de complir els 18 anys 
  •  Ara tothom sent molta pena per ella. Saben prou bé que aquest camí que ha encetat no es pot refer. Diuen paraules suaus al seu voltant, que no destorbin el seu desvari 
  • Una dona gran i els familiars que l’envolten. “Ha fet tard. Se n’adona, de cop, que cada dia és únic i que algunes coses no poden deixar-se per demà
  • Tots marxen del poble, ara una família, ara una altra. Cada dia resta menys gent al poble xic, uns per una raó, els altres per una altra. “Tenim per viure entre el més escollit: sol, bon aire i bona aigua .... ¿Em voleu dir què volem més? ... jo em quedo
  • I com un fet concret i petit del nostre passat ens marca la resta de la nostra vida sense que en aquell moment en siguem conscients. “Es quan passen els anys i passem revista als nostres records que aquella importància ens apareix amb claredat ... Però com deia adés, he oblidat tarteres de coses i, estranyament per mi, me’n recordo amb detall d’unes quantes altres.”
  • Es troba davant d’un problema boirós que li fa replantejar l’arrel mateixa de la seva existència, de la seva vocació, de les decisions que ha pres i que ara trontollen com joncs moguts per la ventada ...”
  • Fer bugada al riu: rentar la roba, però també fer un bon repàs de tots els veïns i veïnes.
  • Tanca el llibre el conte que dóna títol al llibre: la mort de Teresa. “Aquest mirall de paret et diu pla on has arribat fins al dia d’avui”. El pas del temps es fa molt evident. “Has fet sempre el que pensaves que havies de fer encara que un ramat de coses t’hauries estalviat

En opinió de Jaume Cabré un recull de contes ha de tenir una unitat i aquest el té són retalls de la vida d’un poble i d’un temps.