He gaudit aquests dies de l'espectacle de l'atletisme d'alt nivell. Córrer, saltar i llançar, aquests són els reptes d'aquest esport que ja practicaven a l'antiga Grècia clàssica.
No sé si s'ha fet des de sempre, però em cansa molt aquest costum dels atletes guanyadors donant la volta a l'estadi amb la senyera del seu país. Estan contents i la volta d'honor per rebre la felicitació del públic em sembla bé, però la senyera sobra, així com el medaller on es compten el nombre de medalles que ha assolit cada país i s'estableix una mena de classificació per països en un esport que és eminent individual.
Els atletes no fan esport pel seu país, simplement practiquen la seva especialitat perquè els hi agrada i perquè gaudeixen fent el que fan, cercant els límits físics al seu cos amb uns entrenaments durs i llargs, i mostrant el que saben fer en l'estadi davant d'un públic que els encoratja i els aplaudeix. En les competicions posen a prova les habilitats enfrontant-se a altres i tractant de guanyar als seus oponents.
Tots els atletes que participen són mereixedors de rebre el reconeixement del públic per l'espectacle que ofereixen i no tan sols els guanyadors. Des del primer al darrer mereixen l'aplaudiment del públic per l'esforç que fan representin al país que representin.
Cada cop em molesta més aquesta proliferació d'ensenyes nacionals en aquests esdeveniments. La utilització que es fa en els estadis de les senyeres acaba convertint el que és un espectacle esportiu en un simple acte d'enaltiment dels nacionalisme dels diferents països. I els esportistes o equips guanyadors s'eleven a la categoria d'herois i reben tot tipus d'homenatges populars i oficials. Creieu que n'hi ha per tant ? Simplement han fet una molt bona feina i res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada