dilluns, 13 de novembre de 2017

Fragments de C.G. Jung


Crec que és la tercera lectura que faig d’aquest llibre. La primera va ser fa molts anys per un treball universitari. El psicoanàlisi sempre m’ha resultat atractiu i especialment Jung. Malgrat haver estat criticat moltes vegades i refutat per alguns, crec que és un relat que encara manté una certa vigència.
Voldria compartir sense ànim d’ésser exhaustiu algunes reflexions que apareixen al llibre i que m’han cridat l’atenció.

Tot el que som i pensem com a persones només són productes de les reaccions químiques del nostre cervell? Som alguna cosa més? La consciència sobre nosaltres mateixos, els nostres pensaments i emocions només són pura química? Tenim ànima? Existeix l’esperit? Què és? Ho sento però tan sols són preguntes. No tinc respostes. Les neurociències han avançat molt però encara no tenen respostes per moltes de les preguntes que ens fem els humans. Les especulacions a vegades més aviat filosòfiques que fa la psicoanàlisi sobre el funcionament de la nostra ment ens fan pensar.

Suponemos que nuestros pensamientos se situan en la cabeza” “La conciencia se asienta en la cabeza”. Quan pensem notem com treballa el nostre cap, i per tant, el nostre cervell es mostra clarament com la seu física dels nostres pensaments.

La conciencia es un brote tardío del alma inconsciente.” Primer de tot és l’inconscient. Més tard apareix el conscient.

Todo lo que experimentamos es psíquico; hasta en el caso del dolor físico lo que siento es su transcripción psíquica ... Mi psique transforma y falsifica la realidad” No hi ha res de la realitat que no passi per la interpretació que en fem a través de la nostra ment. De fet per nosaltres el món físic no existeix fora del nostre pensament.

Prejuicio inexpugnable del sentido común: todo en los demàs es igual que en uno mismo. Aunque en general, se concede sin dificultad la diversidad de las almas humanas, no por ello se olvida, perpetuamente en la pràctica que “el otro” es, en realidad, otro ser cuyos sentimientos son diferentes de los nuestros” Ens estranya molt saber que els altres veuen el món d’una manera diferent a com el veiem nosaltres. Sabem que és així, però acostumem a actuar com si no ho sabéssim. Siempre hay gente que cree que lo que ellos juzgan bueno es válido para el mundo entero. Todos éstos son rasgos primitivos, que estamos muy lejos de haber superado Aquí tenim la llavor de la intolerància i l’autoritarisme. ¿Quan entendrem que els altres poden pensar de forma completament diferent a nosaltres i que igual som nosaltres els que estem equivocats en la nostra estreta i personal visió del món?

Dios ... es una imagen que el espíritu humano crea, en su insuficiencia, para expressar la experiéncia íntima de algo impesable e indecible” Al contrari del que expressen la majoria de les religions. Déu és una creació nostre que moltes persones necessiten per sobreviure.

La conciencia individual està rodeada por los abismos del insconsciente como por un mar amenazador. No està segura ni inspira confiança más que en la apariencia; en realidad es algo fràgil vacilante sobre su base
La conciencia infantil, considerada retrospectivament, se parece a un archipiélago de imágenes aisladas que emergen de las aguas
La conciencia es, por naturaleza, una especie de capa superficial, de epidermis flotante sobre el insconciente, que se extiende en las profundiades , como un vasto océano de una continuidad perfecta”. El conscient és finit, l’inconscient és gairebé infinit, guarda la història complerta de la nostra vida, de la nostra espècie i de l’univers.

El elemento primero es, evidentemente, el insconsciente, del que poco a poco se desprende la conciencia
“¿Qué es la conciencia? Ser consciente es percibir y reconocer el mundo exterior, así como el propio ser en las relaciones con este mundo exterior
Hay gran número de seres que no son sino parcialmente conscientes ... Saben lo que les pasa, pero sólo imperfectamente se representan lo que hacen y lo que dicen” És lamentable, però és així.

El llibre dona per més reflexions, però penso que amb aquestes ja n’hi ha prou.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Decebut i desconcertat


Quins dies portem tots plegats! I ja fa molt temps que dura! Sabíem que seria difícil i llarg però estàvem il·lusionats i ens era igual. Per fi, després de moltes incerteses el divendres el Parlament proclamava la independència. Tots ben contents i ben alegres vam sortir a celebrar-ho.

El cap de setmana ha estat tranquil, però ja començàvem a albirar coses estranyes que s’han anat confirmant. On estem? A on anem? Aquestes preguntes ens les formulem tots i no tenim respostes. Només rumors i especulacions de quins seran els propers moviments. No tenim cap certesa. On està tot el previst per quan es proclamés la República?

Sabíem que proclamar la república no era bufar i fer ampolles, però el buit en el que ens trobem ara em decep i em desconcerta a l’hora. La reacció visceral és no anar a votar el 21 de desembre. No són les meves eleccions, no les convoca el nostre president. Però és un perill no anar i deixar que guanyin els que diumenge es manifestaven a Barcelona segons ells, junts per Catalunya. Caldrà esperar i veure com es concreta tot plegat.

Però és que resulta que després de tants anys tenim pressa. Fins ara l’independentisme marcava el ritme, però amb l’aplicació efectiva del 155 l’Estat espanyol pren la iniciativa i nosaltres anem a remolc. No hi estem acostumats en els darrers temps i no m'agrada gens.

Malgrat haver proclamat la República seguim vivint dins l’Estat Espanyol, sotes les seves lleis i el seu Govern. Segons la wikipèdia som un territori en disputa.

No m’agrada sentir-me així. Em sento enganyat. Què vaig celebrar el divendres el vespre? Tot ha estat un miratge i ara tornem a començar. Ens aixecarem de nou i tornarem al carrer si cal, però s’està fent molt i molt feixuc.

Tampoc m’agrada la divisió que estem vivint entre independentistes i unionistes. El que als unionistes els agrada qualificar de fractura social. Fa molt de temps que només parlem d’això i no dels problemes reals de la gent. Cal posar un termini per acabar-ho i poder avançar endavant.

El silenci del govern des del divendres a la tarda és esfereïdor. Hi tinc confiança. Fins ara no ens ha fallat mai. Però tot és molt estrany. Després de l’1 d’Octubre hi ha massa opacitat en tots els moviments i decisions i de moment ja tenim dues persones innocents privades de llibertat. Ha arribat el moment de que parlin clar i que expliquin amb pèls i senyals el que ha passat realment aquests darrers dies.

Possiblement els mitjans i les xarxes socials no ajuden gens. Ens hem acostumat a que el ritme de la informació i les decisions van a gran velocitat. Volem respostes ràpides i senzilles i el procés cap a la constitució d’un nou país segurament no pot ser així.

Necessitem estar calmats, deixar temps a que els nostres polítics facin la seva feina, reflexionar un cop tinguem tota la informació a les nostres mans i seguir decidits cap el nostre objectiu amb noves estratègies. Però no neguem la realitat. No amaguem el cap sota l'ala. Hi ha molta més gent de la que ens agradaria que vol continuar formant part d’Espanya i estem enfrontats a tot un Estat molt poderós i que té moltes eines al seu abast per fer-nos el camí cap a la independència molt i molt difícil.

Malgrat està decebut i desconcertant m’agrada creure que encara tenim camí per recórrer.Com s'acostuma a dir l'esperança és el darrer que es perd.

Mural de Werens a Sabadell

diumenge, 29 d’octubre de 2017

13 reflexions de Carles Capdevila


Carles Capdevila mor l’1 de juny d’enguany. Poc abans havia publicat “La vida que aprenc”, un recull dels articles seus apareguts a l’Ara els darrers anys. No és possible fer-ne cap resum. Em limitaré a transcriure algunes de les seves reflexions que no dubto que poden ser d’utilitat:
1.- “La vida és teva, cal que n’agafis les regnes i que t’hi posis amb tots els sentits

2.- “La vida és limitada per definició. I plena de límits diaris que a vegades fingim que no veiem, perquè ens obligarien a ser més modestos. Però coneixe’ls i assumir-los no sempre ens encongeix, també ens pot fer créixer. Quan ets conscient del que no pot fer, et concentres molt més a treure tot el suc del que sí que tens a l’abast

3.- “Hi ha una cosa que tenim poc en compte: el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que són educadors, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que quan passen milloren l’ambient ... apuntar-nos a la idea més revolucionària: l’amabilitat

4.- “La meva admiració pels que fan bona feina en silenci i la certesa que convé que ens n’arribi el testimoni. Hem de posar més altaveus als que fan molt i no escoltem prou

5.- “Reflexiona, dóna-hi voltes, i després sigues el màxim de sincer. Com més gent reflexiva i no espontània aprengui a mullar-se, més aprendrem a situar l’espontaneïtat irrefrenable al lloc que li correspon: entranyable en els nens i més aviat patètica en molts adults. I aprendrem a estimar la naturalitat amb què les persones educades no diuen el primer que els passa pel cap sinó el segon. Afegint-hi intel·ligència sense treure-hi sinceritat. La veritat ben reflexionada sempre té una mica més de veritat

6.- “Aprofitant que aquest món no funciona gens, ens toca anar-lo arreglant amb les mans amb cada acció que fem com a consumidors, com a ciutadans. Com es comença? Aplicant el que anomenem pensament crític, que vol dir dubtar de les inèrcies, del que ens diuen, del que fem. Donar-hi un parell de voltes

7.- “No podem somiar un nou món, sinó treballar per arreglar, amb les mans, aquest tan espatllat. I que tindrà rastres dels abusos, del canvi climàtic, de la sobreexplotació, de tanta injustícia. Repara un moble o una peça de roba es fa des de l’estima, des de la modèstia, de saber que no sempre pots, estrenar, però també des de l’ambició de gaudir de peces perdurables

8.- “La bombolla de l’ocurrència s’ha apoderat del que anomenem política, però és cada cop més un circ mediàtic mediocre farcit de declaracions, tuits, tertúlies, provocacions, rèpliques i brometes diverses

9.- “A la xarxa i a la vida, hi guanyaríem molt si penséssim abans de parlar

10.- “Aquesta incertesa incòmoda és l’únic camí per acostar-nos a la veritat, o si més no anar arraconant les mentides més podrides

11.- “Educar no és esperar que els fills no tinguin cap oferta perillosa, sinó assumir que les tindran totes, i només se’n sortiran si els ensenyem que els bufets poden ser tan lliures com vulguin, però les persones només serem lliures de debò si som capaces d’esmorzar-hi sense rebentar

12.- “És l’hora de les Humanitats, en majúscules. No les contraposo a cap altre estudi, tots són necessaris. Però reivindico la seva utilitat màxima. La seva vessant pràctica. La seva urgència. En aquest interregne en què cal digerir errors i reinventar el sistema, en què cal recuperar les essències, sisplau respectem, defensem i abracem les lletres. Sempre que ha tocat decidir on anem ha estat imprescindible aclarir qui som i d’on venim. Si hagués de promocionar la facultat de Filosofia ho faria com els estudis que et poden ajudar a entendre el món. Una carrera que no enganya: no promet solucions fàcils però no es cansa de fer preguntes.”

13.- “Convé que ho anem repetint des del punt de vista pràctic i des del punt de vista humà: la formació ens enriqueix personalment. No trobarem feina per a tota la vida, però ens formarem per tenir una vida millor. I si algú dubta del valor d’estudiar és que no ha estudiat prou.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Del 15-M al fracàs de Podemos


L’any 2007 abans de l’inici de la crisi a Espanya hi havia:
  • 7,2 milions de treballadors per sota de 12.000 € bruts anuals, 40% de treballadors pobres que no arriben ni a mileuristes.
  • 5 milions entre 12.000 i 21.000 amb una mitjana de 15.000 són els mileuristes, 25 %
  • 6 milions entre 21.000 i 60.000, la veritable classe mitja, gairebé no arriba al 30 %
  • Per sobre de 60.000 només hi ha el 3 % de la població.
Tampoc es por dir que estiguéssim per tirar coets. El 2011 quan es produeix el 15-M les xifres han variat poc excepte que hi ha 4 milions d’aturats.

El desig d’una part important de la població es situar-se en la franja de la classe mitjana.

EL 15M, LA FASE MOVIMIENTO

Espanya ja des de finals dels anys 80 es situa en el paradís de les bombolles econòmiques i bassa la seva economia en la construcció i el turisme, així com en regalar a la iniciativa privada tots els sectors bàsics de la societat: energia, comunicacions, ... Tot aquest procés aprima les classes mitjanes i augmenta el nombre de treballadors precaris. No s’aprofiten els períodes d’expansió econòmica per revertir la situació. Tot s’acaba agreujant a partir de la crisi del 2007.

Desde el franquismo, la vivienda en propiedad ha sido el mecanismo más eficaç de “desproletarización” de la mayoría social: vehiculo de ahorro y acumulación de patrimonio familiar, recurso para épocas de escasez (como la jubilación) y forma de transmisión de patrimonio y estatus a las siguientes generaciones

La crisis produjo un rápido aumento del desempleo, una creciente inseguridad econòmica y una ràpida disminución de las expectatives laborales y vitales”. La tesi del llibre és que la revolta del 15-M és la revolta de les classes mitjanes que amb la crisi han vist frustrada la vida que els havien promès en els moments de creixement econòmic i que tots s’havien volgut creure.

Fa una crítica dura al funcionament dels sindicats en l’Estat Espanyol en la que estic plenament d’acord: “La legislación laboral espanyola tiene algunos rasgos originales: institucionaliza la representación sindical a través del sistema de elecciones sindicales, garantiza el monopolio de la representación a los sindicatos “representativos” -aquellos con un número mínimo de votos- y establece un complejo sistema de “liberados sindicales”, a cuenta tanto del Estado como de las empresas. Si a esto se añaden los ámbitos en los que el Estado delega parcelas de gestión propia sobre los sindicatos -principalmente la formación para el empleo-, los grandes sindicatos aparecen efectivamente como una prolongación de los aparatos de Estado dirigida inevitablement al apaciguamiento del malestar laboral”.

 Los dos sindicatos mayoritarios fueron merecidament señalados como parte del problema no de la solución” Són una organització de “l’Antic Règim” que no ha sabut o no ha volgut evolucionar.
El 15-M agafa contrapeu tant als partits d’esquerres com als sindicats que no saben reaccionar i que tampoc són ben acceptats a les acampades: “Desde mucho antes de la crisis, la izquierda había dejado de servir como vehículo político de expresión del malestar

El 15M fue una insurrección pacífica, de masas, una irrupción antes que un movimiento. No careció por eso de organización. Antes al contrario, el 15M fue una demostración incontestable de la potencia de la autoorganización en red, policéntrica, sin sujeto.... El 15M adoptó las formas caracterísitcas de un movimiento asambleario, híper-asambleario incluso. La assemblea abierta a cualquiera se convirtió en el modo de ser y de estar en y del movimiento

El 15M és un rebuig frontal a la democràcia representativa, però no acaba de trobar la forma de canviar-la. És el desig d’una democràcia directa que reclama una participació intensa en la lenta presa de decisions.

La Sociedad se repolitizó en 2011, se galvanizó en torno a la indignación contra el diktat financiero europeo, la corrupción política y todo aquello que la crisis revelaba

LA FASE PODEMOS

Podemos neix el gener del 2014. Ja ha passat algun temps del 15M. Hi hagut alguns intents de capitalitzar-lo però sense èxit: Izquierda Anticapitalista (IA: Teresa Rodríguez, Miguel Urban, Jaime Pastor), Partido X (Simona Levi), Procés Constituent a Catalunya,...

Podemos no nació con un proyecto definido, mucho menos acabado. Tuvo en sus primeros momentos un carácter de prueba y error. La hoja de ruta no quedó fijada hasta tiempo después

Es solapen el “comando mediàtic” i la realitat de persones que s’agrupen en els cercles. “En sus bases, no era un partido de clases medias, aun cuando lo fuera de forma unànime en su dirección”

Passat l’èxit de les eleccions europees del maig del 2014, calia articular un partit d’alguna manera inexistent i es començaran a veure les primeres contradiccions. “La débil y embrionária organización que había impulsado la iniciativa empezó a corromperse por las disputas internas

Quan hi ha mols indignats en contra del que està passant i del com evoluciona la societat és senzill trobar recolzament per opcions rupturistes, però en el moment en que es produeix la recuperació i tot sembla tornar a lloc i els que no es recuperen queden “fora de la societat”, aleshores tornem a opcions pro-sistema i conservadores del status quo.

Ben aviat Podemos (Vistalegre, octubre 2014) s’estableix com qualsevol altre partit tradicional malgrat voler fer veure el contrari: “De la asamblea salió una dirección uniforme, una organización rígidamente estructurada y una modalidad de validación plebiscitaria. Al tiempo que formalmente se ensalzaba su función como “unidad bàsica de organización”, los círculos quedaron desplazados a un papel de mera comparsa política, relegados a las actividades de propaganda y agitación” En resum com qualsevol altre partit.

En el moment de les eleccions dels consells locals comencen a sorgir les discrepàncies i discussions dins dels cercles de Podemos. Tothom vol manar i imposar les seves tesis. El sistema del vot majoritari fa que les minories quedin fora dels consells locals. S’acaba amb la dinàmica assembleària.
La direcció estratègica en mans d’Errejón i el seu grup deixen de banda les propostes més revolucionàries i de canvi, i es col·loquen en una situació de centre. De fet, és el que els correspon com a representants de classe mitja que són, malgrat que bàsicament aquest no era el seu electorat real i potencial. “Podemos era el partido de la crisis: de los más castigados, de los segmentos populares, de lo que quedava de classe obrera, de los estudiantes “sin futuro” y de las clases medias en proceso de descomposición. Hacer un discurso de moderación y responsabilidad, a rebufo de la ola del 15M, sin tratar de estirar la situación política, aunque sólo fuera en términos discursivos, era sinónimo de desmovilizar a una base social que la dirección parecía conocer solo de forma parcial

A l’abril del 2015 s’inicien les discrepàncies entre Pablo Iglesias i Errejón. Iglesias s’arropa en un grup provinent de IU(Irene Montero, Tania Sánchez o Rafa Mayoral) amb els que ell havia compartit partit i amb els que també comparteix idees.

La propera comtessa electoral són les municipals del 2015 i s’organitzen les confluències en diferents ciutats i pobles per presentar-se a les eleccions. Tornen les organitzacions d’arrel més assembleària i més properes als moviments socials de base. “La relación del partido com los “nuevos municipalismos” resultó, de hecho, particularmente controvertida y polèmica

La formació de les diferents candidatures municipals no va ser fàcil i va estar plena de tensions internes, la major part de les vegades per simples quotes de poder dins de la candidatura, o sigui, com a tots els partits.

Cuatro o cinco puntos dominaron los programas de las candidatures: la auditoria de la deuda, la remunicipalización de determinados servicios, el desarrollo de un urbanismo no predador, la garantia de los derechos sociales -vivienda y educación infantil principalmente, por ser competencias municipales- y la articulación de mecanismos de democratización y participación en la vida política del municipio

Moltes de les victòries electorals municipalistes com a Madrid i a Barcelona ... “no había tenido nada que ver con las funciones del carisma y del liderazgo mediático, sino con el modelo de colaboración y descentralización del 15M” “En los meses siguientes, las asambleas y los precarios espacios de organización de las candidaturas fueron languideciendo poco a poco. El municipalismo había logrado escapar a la forma partido, pero no así a la institucionalización

I de les municipals a les generals, les eleccions del canvi (estiu-tardor 2015)

A les municipals del maig no van assolir el resultat que esperaven. “La “confluencia” se había convertido en el único remedio para solventar el desgaste de Podemos, patente en el deterioro de su imagen pública, sometido al bombardeo de los media, debilitado por las disputas internas en torno a la verticalización del partido y desplazado el “centro” por la operación Ciudadanos. Podemos había perdido empuje: la máquina de guerra electoral estaba atascada en el propio barro que había contribuido a remover

Immediatament sorgeixen diferents propostes de confluències (entre elles “Ahora en Común”) amb altres forces i també amb gent independent al més pur estil 15M. Això fa por a la direcció que les emmarca, només a nivell d’autonomia, mai a nivell estatal i sempre que es mantingui el nom de Podemos en la papereta electoral de les eleccions generals.

A les eleccions generals del 20-D assoleixen un resultat agredolç. A prop del PSOE en percentatge, però no en escons, l’èxit prové de les zones (Galícia, Catalunya i València) on es presentava en forma de confluència, més que d’on es presentava simplement com Podemos.

En el llarg 2016 amb dues eleccions generals per aconseguir tenir govern se’ls hi veu el llautó en les negociacions per formar govern i de la primera a la segona elecció perden vots. Ja no són el partit nou que havia de canviar la política. A poc a poc s’esquerda el bloc i es va dividint el partit. “La llegada al Parlamento sentó mal a Podemos y a las confluencias. Como era previsible, en ausencia de movimiento, las posibilidades de hacer política en la cámara se limitaron a dar vueltas en el vacío, asomando en ocasiones con declaraciones grandilocuentes, pero con un impacto público menguante.

Després de tot el cicle electoral que comença amb les europees i acaba en la doble cita estatal el 15M, al menys en part ha arribat a les institucions. Però era això el que cercava el 15M?

Segurament no és així: “Las sucesivas elecciones empujaron el ascenso de una nueva generación política que prometía honestidad, transparencia, respeto al mandato popular. Pero lo cierto es que frente a la riqueza de contenidos políticos que se expresó en los momentos que podríamos llamar de “asamblea”, la “fase institucional” sufrió un rápido desgaste.” Podríem cantar allò de Lluís Llach: “No és això companys, no és això”
Els governs municipals que van conquerir aviat es van topar amb la realitat i poc o res van poder fer o van voler fer del que havien dit en campanya. Apareixien “el desencanto i la apatia, al tiempo que se imponían las inercias de la autorreproducción de la nueva clase política

El 15M era un moviment, en canvi, Podemos és un partit en el que les lluites internes i la organització s’acaben convertint en l’element clau i cada cop s’allunya més del que significava o podia significar el moviment del 15M

ELEMENTOS DE INTERPRETACIÓN: CRISIS DE RÉGIMEN, CLASE MEDIA Y RESTAURACIÓN

 Ya sea en el Estado, o aparentemente fuera del mismo, las élites de Estado aparecen unificadas. Por lo general, y a pesar del disenso público en aspectos superficiales, actúan de forma concertada en todos los asuntos relevantes”. En aquest concepte d’elits d’Estat, l’autor inclou, periodistes, intel·lectuals, representants de la cultura, sindicats, .... són la classe governant.

Al llarg de molt de temps no hi ha canvis en les persones que copen els llocs de poder en totes les institucions. Això facilita l’arribada de la corrupció, amb la sensació que no els hi pot passar res. No hi ha renovació per què la impedeixen i la corrupció arriba a tot arreu i es fa sistèmica.

De acuerdo con este guión, el envejecimiento, la corrupción, el narcisismo y la autocomplacencia se convirtieron en las marcas distintivas de las élites de Estado

Con la crisis, se inicio la fase agònica de la classe gobernante. La depresión econòmica y el 15M acabaron por dar la puntilla de la legitimidad que todavía les quedaba”. “Para una parte creciente de la población la clase política aparecía como una oligarquia predadora y arbitraria” I amb el pas de temps aquesta sensació segueix plenament vigent.

La base social de las democracias occidentales se encuentra en la constitución de la clase media”: Les fases de creixement i bombolla (1985-1992 i 1995-2007) amb l’increment de preu i de venda d’habitatge permet augmentar el nombre de propietaris i per tant, de suposats falsos membres de la classe mitjana

Amb la punxada de la bombolla immobiliària s’acaba el somni d’esdevenir classe mitjana. “La crisis iniciada en 2007 mostró, sin tapujos ni paliativos, las contradicciones” de la societat que vivíem i vam entrar en un període d’incertesa.

En el 15M no hi ha líders ni portaveus, ni objectius electorals, ni institucionals. Podemos genera uns líders, uns portaveus amb afanys representatius i electorals. El problema és que aquests líders cada cop s’allunyen més del moviment de base primigeni en busca del poder institucional. Es converteix en una organització vertical. Les consignes i les mobilitzacions es vehiculen de dalt a baix com en tots els partits polítics.

En poc temps, Podemos anteposa a tot assolir la majoria parlamentària: “la política post 15M tendió a asimilarse a la política convencional. Y con ello, perdió su capacidad de producir iniciativa” Va canviant el seu discurs buscant un electorat majoritari que no acaba de trobar.

Primarias y consultas fueron en efecto, legados del “participacionismo” del 15M, però acabaron siendo poco más que un formalismo vacío” Es converteixen més una empresa de màrqueting que en un partit polític.

Els hi ha passat com a tots els partits. Ja fa molt de temps que està teoritzat que un partit és “una màquina de repartir càrrecs”.  En conjunto la nueva política generó un “nicho de empleo” para aproximadamente cinco o seis mil personas”, i aquest fet implica entrar en la dinàmica de la vella política, ja que aquests càrrecs depenen gairebé sempre directament del líder que els posa i els destitueix segons la seva fidelitat. D’alguna manera estem on estàvem.

La crisis ha apuntado a la classe política como colectivo privilegiado, dedicado a su propio provecho antes que al servicio público”. Però la pregunta que està a sobre de la taula és “¿de qué modo se puede absorver la protesta, cuando esta empieza a cristalizar en términos políticos?

A Podemos es produeix una “ruptura entre gobernistas y quincemayistas responsables y marginales, raonables y puristas, institucionales y radicales.” El que no se sap és si es podrà resoldre el problema de portar tot el que suposava el moviment del 15M a la política institucional.

La crisis de las élites tuvo motivos internos” “Después de 2007, la crisis produjo una situación de escasez relativa, sencillamente había menos a repartir ... Se embarcó en una lucha competitiva por unos recursos menguantes: ceses, cortes de suministro, peleas”, traïcions desvetllen els diferents casos de corrupció.

Estem davant d’una “mediocridad generalitzada de la clase política” que ens porta “al colapso de un modelo de extracción de recursos basado en una corrupción sistemàtica

Per molt que es digui i es parli, “tras casi una dècada de pruebas, no hay ningún inidicio de que la economia global haya siquiera iniciado una senda de crecimiento autosostenible

En España “la supuesta salida de la crisis” no ha traído otra consecuencia que la intensificación de los elementos de su especialización económica: una mayor explotación turística y, de nuevo, la concentración de la inversión en determinados segmentos del mercado inmobiliario” Estem on estàvem. Res ha canviat, excepte “la caída de los salarios y de los costes laborales

El régimen político que resulte de la crisis no contarà con el estabilitzador automático de unas clases medias amplias y satisfechas. La época apunta a la descomposición de ese elemento a la vez social e ideológico, que permitía mantener la ficción de una sociedad sin quiebras, ni fracturas significativas

El recambio de élites que empuja el ciclo choca además con los límites de una crisis más general, de una crisis de la forma “estatal” de las élites. No se trata únicamente, de que en tanto clase professional y directiva los componentes de la nueva política estén “menos preparados” que la generación de la Transición, sinó de que el propio “sujeto élite” està siendo desplazado fuera del Estado, hacia los lugares -las agencias financieras, las grandes corporaciones, los organismos transnacionales- en los que se concentra el poder real. En última instancia el recambio de élites puede resultar ineficaz, por una razón tan banal como aquello que todavía se pretende ocupar (el Estado) ha sido vaciado de poder y autonomia efectivas.”

En definitiva, el signo de la época es la irremissible “descomposición” de las clases medias

EPILOGO: PRÓLOGO A UN DEBATE ESTRATÉGICO

Estem massa capficats en trobar solucions ràpides i immediates i manca una visió de futur a llarg termini. El debat és la tàctica i no l’estratègia. Aquest és el gran mal de l’esquerra a Europa en les darreres dècades. Per aquest motiu ha perdut pes polític. No té estratègia de futur. Només el neoliberalisme mostra plans estratègics. Per això està guanyant la partida arreu.

Los síntomas de este “trastorno del Estado” son la crisis de legitimidad, la crisis de representación y las crisis de las élites nacionales. Pero sus razones están en una crisis de autoridad: el Estado moderno ha sido laminado por la extensión de la fàbrica global y el capitalismo financiero, la imposición de instancias de regulación supraestatales como la Unión Europea y su “empresarialización” que transforma a los Estados en corporaciones en competencia por la captación de inversiones y para la explotación de las “ventajas competitivas” de los territorios que administran.”

“Las contradicciones de esta sociedad están encarnadas en su crisis, crisis sin paliativos y sin superación imaginada o prevista

La suposada regeneració i canvi que havia de suposar l’arribada de la nova política no ha estat el revulsiu que s’esperava i estem si fa o no fa com estàvem abans de la seva arribada i la crisis segueix endavant encara que alguns ens vulguin fer creure que hem entrat en vies de superació. No hem aprés res i seguim com estàvem. Quina pena!

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Adrià, Júlia i Martina


És la història d’un triangle amorós explicat per tres narradors diferents. Cada un dels tres protagonistes dels fets els explica des del seu particular punt de vista amb un estil literari també diferent. Presenta un bon estudi psicològic dels tres personatges. Per entendre els dilemes morals de la protagonista no només l’hem de situar a l’època en que va ser escrit (1965), sinó també en l’època que està situada l’acció principal: final de la dècada dels 40. Per sort, la societat ha canviat molt i es força impensable que una noia de 20 anys passi per aquest tràngols morals.

Podria donar peu a un bon guió cinematogràfic per una pel·lícula amb blanc i negre com molts dels llibres de Manuel de Pedrolo, un escriptor molt oblidat. Esperem que el 2018 any del centenari del seu naixement es faci una bona tasca de recuperació de la seva obra.

Adrià

A dalt lluïen unes estrelles malicioses que ens espiaven. Però no podien veure més que les nostres dues siluetes, avançant per l’estreta vorera que ara i adés s’interrompia davant un solar abandonat. Del que passava dintre nostre, no es podien saber res, mai ningú no en sabria res, ni jo no ho sé ara, perquè tot això no existeix ja, perquè tot això era mentida, potser era mentida ...”

No crec equivocar-me sí dic que el seu somriure era de persona acorralada. Ara ho veig clar, però així em costa d’admetre-ho, perquè si això hagués estat veritat, si ella hagués estat verament acorralada, per què no m’ho deia? Per què no se’m confiava?”

Però, encara que ella es disculpés, encara que em digués que havia estat una víctima innocent, me la podria creure? ¿No quedaria dintre meu, sempre una mena de recel, la sospita que, a pesar de tot, podia haver mentit? Si una vegada ho havia fet ... No, mai no estaria segur de res, sempre hi hauria això entre nosaltres

Júlia

En els meus moments de lucidesa, no podia deixar de veure tot el fracàs del nostre matrimoni. No podia pas ser més complet. Entre nosaltres no hi havia amor, ni tendresa, ni respecte ... Res, res de noble, res de bell. Desesperada, ho constatava. No podia romandre insensible a aquest fracàs, a l’abjecció de la nostra existència.”

Quan la porta es tancà al meu darrera, vaig girar-me encara. Com si confiés que, penedit de la seva brusquedat, m’obriria de nou. No ho va fer
Vaig sentir-me sordament desesperada. ¿L’havia perdut, després de tot? No, no era possible. No el podia perdre

Martina

Tot va anar tan de pressa, que ja no sé si fou aleshores mateix quan vaig sentir que haver-lo retrobat era com començar de nou la vida. És difícil de dir-ho, ara, però ho era també en aquells primers instants, perquè els nostres sentiments mai no són pors, i menys en la seva naixença; sempre es barregen a tota mena d’impressions, a un cúmul d’estats d’ànim que ens ofusca, que fa gairebé impossible d’assegurar què, d’un encontre, ens ha colpit per damunt de tot

Entre ells hi havia una comprensió, una entesa molt subtil, una mena de complicitat, com si sabessin coses que ningú més no sabia com si visquessin, una mica, en un món diferent

Mentre travessava el replà i em dirigia a l’escala, ella continuava al costat de la porta oberta del pis, com si li requés quelcom. I potser sí que ben mirat, li era penós de veure’m marxar, potser sí que la impressionava aquella separació silenciosa, indiferent, i la meva aparent falta d’emoció

Altres opinions a la xarxa:
 

divendres, 29 de setembre de 2017

El futur és nostre


Tinc records ben vius. El català gairebé només el parlàvem a casa. A l’escola i al carrer la llengua habitual era el castellà. A l’escola el català estava prohibit. Tots els meus aprenentatges escolars van ser en castellà. El meu únic contacte amb el català escrit va ser el Cavall Fort. També recordo les primeres classes de català a l’escola. Resten ben vius a la meva memòria els contes i històries que ens explicava el pare Massana.

Els meus pares eren sardanistes. La major part dels diumenges primaverals de la meva infantesa anaven a tots els aplecs sardanistes d’arreu de Catalunya. Recordo els aplecs de Riudarenes, Sils, Vidreres, Figueres, Calella, Olot .... Un dels moments més emocionants d’aquells aplecs era la interpretació de La Santa Espina, moltes vegades tocada per totes les cobles juntes en el s’anomenava la sardana de conjunt. Amb aquest detall ja queda clar quins eren els sentiments que es vivien a casa.

De sempre he estat nacionalista i he tingut el sentiment que els catalans érem diferents a la resta dels espanyols. Independentista no ho havia estat, i si ho era, com que ho veia tant i tant lluny, no m’ho plantejava seriosament. Era una quimera, un impossible. No entrava dins de les meves prioritats.

La transició del 78 va coincidir amb la meva joventut i els meus anys universitaris i la vaig viure intensament. Les primeres eleccions democràtiques en les que encara no podia votar van ser tota una festa. Tot era una novetat. Va ser la primera vegada que els meus pares, ja amb més de 50 anys, van votar. Hi havia la il·lusió que tot canviaria. Ben aviat vam comprovar que no tot eren flors i violes. Va començar el desencís. Però malgrat tot, es vivia molt millor que en els foscos anys del franquisme.
Van passar els anys i vam canviar de mil·lenni. I com un català emprenyat més, vaig començar a sortir al carrer. No teníem les infraestructures que necessitàvem com a país, mentre en la resta d’Espanya es gastaven milions i més milions per construir trens i autopistes que després no utilitzava gairebé ningú.

Ens va costar molt consensuar un Estatut al gust de tots els partits polítics, però al final el vam portar a la capital del Regne. Malgrat que hi havien passat el ribot el vam aprovar amb reticències. No ens acabava de convèncer però era el que havíem aconseguit. En el fons sempre havíem estat conformistes i acceptaven les molles que bonament ens donaven.

A la primavera del 2010, formo part d’una taula en la consulta sobre la independència. Malgrat que els meus pares no viuen a prop venen a votar a la meva taula al mig del carrer. En un dia radiant de primavera, mudats de diumenge venen tots dos il·lusionats. Recordo perfectament les paraules del meu pare: “A veure si ho aconseguirem alguna vegada!”. Un any després va morir. Ell no ho veurà, com tants d’altres.

La sentència de TC sobre l’Estatut ho precipita tot. Em compro la primera estelada per anar a la manifestació que organitza Òmnium. Comencem a estar farts d’un Estat que ens maltracta. Com és possible que una llei aprovada en referèndum per la ciutadania, un tribunal d’uns quants senyors tingui la potestat de canviar-ho? El lema és molt clar: Som una nació i nosaltres decidim. Muriel, aquest diumenge tampoc hi seràs, però votarem per tu.

No ens fan cas, i l’independentisme es fa imparable. Les senyeres es van convertint en estelades. En el 9-N ja vam demostrar la nostra determinació. La mare encara hi va participar emocionada amb un mínim de consciència del que feia. Els darrers anys seguia amb il·lusió i interès les mobilitzacions de l’11 de setembre des de casa a través de la televisió. “Ho fa bé aquest Mas?” preguntava. “Ho aconseguirem?”
Fins arribar on som ara: hem arribat molt lluny amb la revolta dels somriures. Segurament més lluny del que mai havíem somiat en el millor dels nostres somnis. Ho tenim a tocar.

Hi han posat tots els entrebancs i els hi seguiran posant, però nosaltres estem decidits a seguir endavant, estem tossudament alçats i ara volem el pa sencer. Tot és ben senzill: agafar una papereta, fer-hi una creu, posar-la dins d’un sobre i introduir-la en una urna. I ho farem per tots els que abans que nosaltres ho havien desitjat i no ho podran fer. I aquest cop tornaré a portar la mare a votar, encara que la seva ment ja no està en aquest món i no entengui el que farà. Estic segur que votaria pel SÍ amb l’emoció brillant als ulls humits. Molt possiblement sigui la darrera vegada que voti.

Respecto totes les opinions i formes de pensar, però exigeixo que també respectin la meva, la nostra. Passi el que passi aquest diumenge, res tornarà a ser igual. El futur és nostre, el tenim a les nostres mans. Ja tot és possible.

dimarts, 26 de setembre de 2017

Viatge d'hivern


No sóc massa fan dels llibres de narracions curtes. Aquest ja l’havia llegit feia una bona colla d’anys (2002) i malgrat que la crítica en parlava molt bé, recordava que no m’havia agradat. Però amb el punt de mira posat en “Quan arriba la penombra”, la darrera publicació de Jaume Cabré, he volgut recuperar aquesta lectura i donar-li una segona oportunitat.

El mateix Cabré en l’epíleg fa referència a la diferència entre contes i novel·les:

Penso que el lector, quan llegeix contes, ha de ser més actiu que quan llegeix novel·les. L’espai limitat ... obliga l’escriptor a elidir per suposades moltes vides prèvies, resumir en un traç tota una descripció moral o física. ... L’escriptor ha d’esmolar l’enginy, però el lector també.”
També m’he adonat que la manera de respirar quan et poses a escriure un conte és diferent, de ritme més sincopat, que no la que et cal per escriure novel·la, perquè et fa l’efecte que has de guanyar la partida de pressa, en comptes de plantejar-te, com fas en la novel·la, un combat llarg, especulatiu, laboriós, tàctic, que acabaràs guanyant per punts.”

No m’ha tornat a convèncer. L’he trobat irregular amb narracions que m’han atrapat i altres que m’han resultat anodines i sense cap interès. La música, en especial Shubert i la seva 960, és un element essencial en una gran part del llibre. Tothom sap que Jaume Cabré és un melòman reconegut i que la música és una element central en moltes de les seves obres.

Algunes de les històries s’entrellacen entre elles, amb personatges que van apareixen repetidament.

Pere Bros és un concertista de piano a qui no li agrada fer concerts “Jo faig música per ser feliç. Donar la cara davant del públic fa molt de temps que no em fa feliç

Un accident mortal amb sorpresa final: “Però és que ara començava la part més difícil: viure sense ella”. “Després ja tindria temps de plorar tot sol, ara que començava a fer-se a la idea de la crueltat de les urpes de la soledat”. “No va poder pensar res perquè ara havia de començar a acceptar que el futur dels supervivents també pot ser extremament cruel

Un presoner que vol fugir. Té un bon pla des de fa anys i el mateix dia que ha planificat fer-ho ...

Una de les narracions em recorda directament el “Jo Confesso” la seva obra mestra. Dóna la impressió de ser un petit avançament, amb un Adrià com a protagonista: “Era un obsés pels llibres”. “Jo empaito aquesta saviesa ignota que sempre s’amaga .... “Vostè llegeix aquests llibres perquè li fa pena que no els llegeixi ningú mai més. Li fa pena l’oblit i la gent oblidada” “Els vol ressuscitar amb la lectura

Els jueus i els camps d’extermini nazis: “Tots ... sabien que l’alegre contrada de Treblinka es convertia en el trajecte final del qual només en sortirien volant cap al cel gris pel canó del fumerol , pel tub sinistre de la xemeneia, com si fossin un somni. Ho sabien però no s’ho creien perquè era impossible que la realitat fos tan obscena

Pac!”: El soroll que fa una pistola amb silenciador, una narració de sicaris que segueixen ordres per diners

“Winterrreise”, la darrera narració. En ella apareix de nou Zoltán Wessenlényi, una amic del Pere Bros del primer conte. “ ...no havia pensat mai que les bombolles d’il·lusió acaben sempre esclatant en múltiples decepcions” “Mai no sabem si ens equivoquem fins que no hi som al damunt
 La música és per fer-nos feliços. Si et pren la felicitat, abandona la música

Tota una volta circular per tornar on tot comença.

És que ... em fa por trobar-me amb la felicitat a les mans. Em crema, em fa pànic que exploti

Aleshores va comprendre que no tenia remei, que seria incapaç d’abandonar Viena, que la vida no és el camí, ni tan sols la destinació sinó el viatge i quan desapareixem per sempre és a mig trajecte, tant se val on. La seva dissort era que allò que li havia pertocat era un duríssim viatge d’hivern que li havia deixat l’ànima completament devastada

També en parlen a:

dimarts, 12 de setembre de 2017

Ha de ser molt trist, tristíssim

Ha de ser trist aixecar-te cada matí sense cap altra il·lusió que frustrar la dels altres. Cap més projecte que anar repetint que el projecte dels altres està equivocat.
Ha de ser especialment trist si treballes en política, l'art de transformar les coses, i tot el que tens són excuses cuinades per impedir avançar: els bancs marxaran, Europa ens expulsarà, això és il·legal. Dedicar-te presumptament a fer possibles les coses i convertir-te en un simple altaveu de l'això no pot ser.
Ha de ser trist aixecar-te enfadat amb el somriure i l'esperança dels altres. Ha de ser tristíssim haver-te de dedicar a espantar avis i àvies amb la idea que perdran la pensió que han suat tota la vida, a veure si esgarrapes algun vot desesperat. I més trist serà quan vegis que la gent gran té por, però també dignitat, i ni així deixaràs de ser insignificant.
Ha de ser tristíssim veure com les teves sigles es van encongint, la caiguda és estratosfèrica, i haver d'anar repetint que guanyaràs, per acontentar els padrins, per allargar l'agonia.
Ha de ser trist intentar fer un front anti, en lloc d'un front a favor. I veure que no el pots fer, que no sumes. Que ni les quotes de pantalla ni els centímetres de paper ja no són garantia de res, que la gent ha crescut i ha après a desconfiar de discursos tan servils amb els poders.
Ha de ser trist no tenir res a oferir, ni agenda pròpia, ni eines de seducció. Tenir a penes fantasmes per brandar, i prou.
Ha de ser trist pensar que quan els nets et preguntin a què et dedicaves, hauràs de respondre que la teva missió era intentar que no passés res, que els altres no se'n sortissin. I que, per sort, vas fracassar.

La vida que aprenc
Carles Capdevila

Ha passat el temps i continua plenament vigent. Ha de ser trist aixecar-te i veure que un any més molta, moltíssima gent a tornat a sortir el carrer, i haver de seguir enganyant i refugiant-se darrere dels jutges i dels fiscals, i tornar el país a les èpoques més fosques en les que reivindicàvem una llibertat d'expressió que no teníem. 
És molt trist que cada dia que passa ens tornen les imatges en blanc i negre que ja voldríem haver oblidat per sempre.

Dedicat especialment a Mariona Rajoy, Soraya de Santamaria, Pablo Casado, Albert Rivera i altres polítics, a jutges i fiscals dels diferents tribunals que no paren d'enviar cartes i més cartes, a Marhuenda, Cebrián, Inda, Enric Hernández i altres periodistes que falsegen la realitat de tot el passa a Catalunya.


divendres, 8 de setembre de 2017

Fins ara guió previst


Ja hem arribat on tothom esperava. Ja tenim les lleis de referèndum i transitorietat aprovades pel Parlament de Catalunya i tota mena de recursos i amenaces en marxa. Tot segueix el guió previst fins ara: els independentistes contents i satisfets i els unionistes, defensors de la unitat indissoluble de la pàtria espanyola enfadats, crispats, “al borde de un ataque de nerviós”. Estan més units que mai: tots contra la independència.

Rajoy surt amb el seu discurs escrit en un paperet per entre altres coses vanagloriar-se d’haver servit a l’Estat molt anys. De fet és l’únic que ha fet al llarg de tota la seva vida: utilitzar l’Estat per a viure. Potser veu que si tota aquesta “algarabía” segueix endavant, se li acaba la bona vida. 

La Guardia Civil porta gairebé 48 hores escorcollant els cotxes dels treballadors a la sortida de l’impremta on treballen. Com és que no entren amb una ordre judicial ? Por a fer el ridícul ?

El proper dilluns 11 de setembre seguirem amb el guió previst. De nou molta gent sortirà al carrer per repetir el que ja fa anys que demanem i que alguns no volen escoltar.

I a partir d’aquí ja és molt difícil de preveure el passarà. Està clar que el govern seguirà endavant amb la organització del referèndum, el que no sabem és fins on està disposat a arribar el govern de Rajoy per impedir-ho i aleshores què farem els que volem votar ...


Però, en el supòsit que no ens deixen celebrar el referèndum de l’1-O mai més tornarem a estar on estàvem abans de que tot aquest procés es posés en marxa. No hem arribat fins aquí per tornar enrere. Som molts els que ja hem desconnectat d’aquest Estat que no ens vol i que a nosaltres no ens agrada. 

Hem trencat els ous i comencem a fer la truita:

Ja no ens alimenten molles.


Ja volem el pa sencer.


Vostra raó es va desfent.


La nostra és força creixent


dilluns, 4 de setembre de 2017

MEMÒRIES D’UN CAPELLÀ QUE NO CREIA EN DÉU


Aquest breu llibre és tot una curiositat. Jean Meslier rector d’un petit poble va escriure de nit tot el que no podia fer públic al llarg del dia en el seu paper de capellà. Tal com ell volia els seus escrits es van conèixer un cop ja havia mort. 300 anys després encara sorprenen i són plenament vigents. En aquest petit volum d’Edicions Viena Lluís-Anton Baulenas ens presenta una tria de textos del manuscrit original. En podeu llegir uns quants exemples a continuació:
 S’aprofiten enganyosament del nom de la pietat i de la religió per fer creure als febles i als ignorants tot el que els vingui de gust ... Em refereixo a tota la pobra gent que es troba miserablement embadalida per totes aquestes comèdies hipòcrites de la religió i esdevé la joguina i la víctima infeliç del poder dels grans
Odiava totes les vanes funcions del meu ministeri, particularment les celebracions de les misses, idolàtriques i supersticions, i aquestes vanes i ridícules administracions de sagraments que em veia obligat a fer-vos.”
Qualsevol pràctica al món que tingui per objecte el culte i l’adoració dels déus, és una mentida, una quimera i una impostura
Després de la mort no cal esperar res de bo, però tampoc témer res de dolent
Cal patir una ceguesa estranya i una rara ofuscació de l’esperit per creure i entestar-se a sostenir coses tan ridícules i absurdes a partir solament d’unes quantes paraules equívoques dites per un fanàtic” diu en referència a la transformació del pa i el vi en el cos i la sang de Crist.
Com es poden conciliar en un mateix Déu una bondat i un amor per l’home immensos, amb la severitat i el rigor tan immensos amb què castiga fins i tot la falta més petita?
Queda clarament demostrat que totes les religions existents en el món són tan sols invencions humanes, i que tot allò que ens ensenyen i que ens obliguen a creure constitueixen únicament errors, il·lusions, mentides i impostures inventades, tal com ja he dit, per bromistes, espavilats i hipòcrites que han volgut enganyar als homes
Una religió que permet, aprova i autoritza abusos contraris a la justícia i al bon govern dels homes, i que fins i tot arriba a autoritzar la tirania dels grans de la Terra en perjudici de la bona gent, no pot ser veritable ni tampoc un mandat realment diví, ja que totes les lleis i tots els manaments divins haurien de ser justos i equitatius. I tota religió que fos divina hauria de censurar i condemnar tot allò que fos contrari a la justícia i al bon govern dels homes.
Doncs bé, la religió cristiana permet, aprova i autoritza molts abusos contraris a la justícia, la recta raó i el bon govern dels homes. I encara més, permet i autoritza vexacions injustes, permet i autoritza fins i tot la tirania dels reis i dels poderosos de la Terra, per a escàndol i prejudici de la bona gent que gemega i és desgraciada i viu miserablement sota el jou del seu domini dur i tirànic
Els pobles no han d’engreixar tanta gent que no fa res més que cantar i salmodiar pels temples! N’hi ha un bon munt que cada dia van a adorar i preparar les imatges o els ídols de guix, que cada dia van a fer-los tot de genuflexions i profundes reverències! N’hi ha un bon munt, afirmo, de tot això, al món! I tot això no serveix per a res
Un altre dels abusos gairebé universalment rebut i autoritzat al món és l’apropiació particular que els homes fan dels béns i de les riqueses de la Terra, en lloc de ser repartides en igualtat per tal que tothom
És molt estrany que la terra no sigui capaç de produir tot el necessari per a la vida. I així, cadascú tindria prou per viure pacíficament, no mancaria a ningú res del que li fos necessari, ningú no passaria l’angoixa per a ell ni per als seus fills de saber on aniria a raure o on dormiria, perquè tothom ho trobaria amb seguretat, abundosament, fàcilment i còmodament en una comunitat ben regida. I d’aquesta manera ningú no hauria de pensar a fer fraus, murrieries ni enganys per aprofitar-se del seu proïsme
No és just de cap de les maneres que els uns carreguin tots sols les penes del treball i totes les incomoditats de la vida, i que els altres gaudeixin sense pena ni treball de tots els béns i de totes les comoditats de la vida
Després de llegir les seves afirmacions se’m fa difícil entendre com Jean Meslier podia viure com a capellà al llarg del dia i escriure aquestes reflexions a la nit sense abandonar els hàbits. Ho feia només per pura supervivència?
Els enganys de la religió s’han mantingut amb el temps. Fins quan haurem de suportar-los?
Fa pocs dies hem patit de manera molt violenta de que són capaces algunes persones en nom de Déu i d’una suposada religió vertadera. Quan obrirem els ulls?

A la xarxa també diuen:

dimarts, 29 d’agost de 2017

Balanç d'una vida


Darrerament he llegit un parell de llibres de Manuel de Pedrolo. M’han agradat i vaig decidir continuar llegir alguns llibres de la seva àmplia obra. Quan repasso els volums de la seva obra que hi ha a la biblioteca em topo amb la contraportada d’aquest: un recent jubilat, que arribat a aquest punt de la seva vida, fa balanç de la mateixa. Està clar que ara que fa poc que m’he jubilat és el moment idoni per la seva lectura.
Estem en el 1953 i en Rogeli té 63 anys i està jubilat des de ja fa uns pocs anys. Viu amb la Rosa, la seva dona, i els seus dos fills Ramon i Mercè. El Lluis, el fill gran, ja està casat i amb un fill i no viu amb ells.
El propi Rogeli és el narrador. Amb petites pinzellades com un pintor impressionista presenta els personatges, la seva vida quotidiana, els seus pensaments, la seva família, ... En fa una descripció meticulosa de tot el que passa al seu voltant i també dels seus pensaments i emocions.
 Es passa sol la major part del dia
 No hi ha res d’alegre, no pot haver-hi res d’alegre en aquesta casa
 Té les frontisses rovellades ... Quan s’incorpora es posa les mans sobre els ronyons. Li fan mal. És vell i el seu organisme ja no val gran cosa.”
Les coses són com són ... A la seva manera és un fatalista
 La cendra del jorn, de tots els jorns inútils de la seva vida, li cau a sobre a grans grapats
Els altres parlen, ell calla. No sap que dir. No té res a dir. I, si diu alguna cosa, encara és pitjor
Això, però, l’humilia més que tot el restant. Fes això, fes allò, com qui mana una criatura, un servent. De vegades li vénen ganes de dir que no, que ja en té prou. Encara no ha reunit mai el valor necessari per fer-ho, però. I cada dia li costarà més. Si des del principi s’hagués quadrat ... Ara no hi ha res a fer. Sospira resignat”.
Una amargor profunda, insòlita, gairebé desproporcionada al motiu que la provocà, s’apoderà d’ell. Es veu abandonat, deixat de racó com un objecte inservible. I cada dia és pitjor. Cada dia serà pitjor
Aleshores és quan inicia una mirada retrospectiva de la seva vida per trobar els moments en que aquestes renúncies comencen.
1949
El dia de la seva jubilació: “Només una cosa li feia una certa angúnia, aleshores, quan pensava en aquest dia: retirar-se voldria dir que ja era vell. I ho és. Té seixanta anys” “Abans semblava que no hi havia d’haver una darrera vegada. Tot seguiria indefinidament. Ara veu que no!. Tot s’acaba.
 Veu de cop, que la vida només és això: renunciar, limitar cada dia una més les pròpies possibilitats” “I com omplirà les hores, els dies, ara? Tot el dia per a ell. No ho pot concebre. Una mena de diumenge que no s’acaba mai. ... I, així i tot, de vegades és llarg. Com deurà ser, doncs, un diumenge ininterromput?” Aquest no és pas un bon inici per la jubilació. No té cap semblança amb el meu.
1943
Es posa malalt, la grip, i ha de fer llit uns dies. El canvien d’habitació per evitar contagi. Aquest canvi ja serà per sempre.
 “... La seva llibertat ha estat retallada a poc a poc. Cada etapa l’ha sorprès, i segueix sorprenent-lo ara, en reflexionar-hi. Cada vegada ha pensat: que dèbil que sóc! Ella l’ha anat encadenant a una sèrie de limitacions, de renúncies, que no fou prou perspicaç per a valorar degudament. Cada episodi semblava començar i acabar en ell mateix. I no és així. Tot es relaciona. Al llarg dels anys, un acte en porta un altre. I devia haver-hi, deu haver-hi hagut un acte que ell, en el moment oportú, podia no haver consentit. És aquest l’acte que cal trobar. Aleshores, si el troba, podrà abastar d’un sol cop d’ull la cadena que l’ha menat al dia d’avui i que l’ha convertit en un home acorralat, més dependent dels altres que un infant. Un home sense voluntat.”
1938
No és jugador, però una tarda a la taverna amb els amics, en una partida de 7 i mig perd tota la setmanada. “S’asseu davant de la taula, el cap entre les mans, desgraciat com un infant perdut en un món hostil” ... “Si les coses es podien fer dues vegades ...”
I com i què explicarà a la seva dona? Aquest és el problema principal:  Com fer-li entendre que, arribat un cert moment, hom ja no és mestre dels propis impulsos, que la cosa és més forta que la vostra voluntat, que una mena de frenesí se us emporta i ja no veieu res, res llevat del que té lloc al vostre davant, sobre el drap verd?
I com no, aquest fet també va tenir conseqüències i va posar més limitacions a la seva llibertat.
Hi ha buits, en el seu record, que cal omplir. Els omple aproximadament. Deixa d’ésser fidel  a la veritat del detall. La veritat del conjunt, però, no és alterada. Resta la que fou, tan grisa i tan pobra i tan llastimosa com fou. Prosseguirà. Anell rere anell, reconstruirà la cadena sencera
1931
Una nova companya de feina, més jove, vídua, veïna amb qui fa el camí d’anada i tornada a la feina, li comença a agradar.
No està acostumat a raonar els seus impulsos i les seves cobejances. És un home elemental” Un home simple i indecís que li agrada la vida rutinària, però que té una mala convivència a casa amb la seva dona, la Rosa, una dona molt dominant i de mal caràcter.
Els esdeveniments sempre l’han desbordat”. A tot li dóna mil voltes i no acaba de prendre una decisió en ferm.
Moltes coses que han vingut després parteixen d’aquell dia, i ell, aleshores, quan va cedir, ja pressentia que aquesta derrota li feia perdre peu per sempre. Però també s’ha de confessar que no era la primera. Abans n’hi havia hagut d’altres. I, algunes d’elles, tan o més importants. Per lluny que remunti, en la seva memòria, sempre s’ha de dir el mateix: hi ha precedent. És que no acabarà mai?”
1923
Es produeix la mort sobtada del sogre per un atac de cor. En l’enterrament “tot té una aire d’irrealitat, vagament fantasmagòric: la immobilitat del seguici, la gravetat dels sacerdots, aquests mots llatins que ressonen més com una amenaça que com una promesa”. “En un tres i no res, el taüt desapareix nínxol endins, i aquest instant també és solemne. És per sempre, per sempre
I sense voler-ho ell, la sogra es va quedar a viure amb ells “No va dir res. Quinze dies després, la sogra seguia allí. Al cap d’un mes no s’havia mogut.
Sempre ha estat covard, ara ho veu, ara que ja és tard per a rectificar ... Ell era l’amo. O potser no. Potser ja no ho era tant com es pensava, ... Mil detalls de la seva vida ho demostraven. Mai havia estat prou decidit per a imposar-se, per a fer valer la seva voluntat. Sempre havia cedit davant la pressió dels altres, de la seva dona, de les circumstàncies...”
1919
 Junt amb la il·lusió de tenir un fill ... hi havia un cert temor ... El temor de l’home senzill, de tot home potser, davant dels fets que modificaran íntimament el sentit de la vida
El nom del primogènit serà una altra de les batalles perdudes. En Rogeli vol que segueixi la tradició familiar, el mateix que el sogre i futur padrí.
Segons em van explicar els meus pares, el meu avi que es deia Joan també volia imposar el seu nom al seu primer net. Els meus pares no volien i l’avi no va ser el meu padrí. Aquest fet va suposar uns anys de no parlar-se entre ells. De trifulgues d’aquest estil a la família hi ha unes quantes.
“ ... Ell era un zero a l’esquerra...La Rosa passava per damunt d’ell, hi havia passat sempre, des del principi... D’una manera o altra, sempre havia dut la iniciativa. Que clar que ho veia tot, ara! Ara que havia arribat gairebé al final, comprenia l’error de la seva vida. Perquè havia estat un error. Però com podia saber-ho aleshores, quan era tan jove i la Rosa semblava tan desitjable?
1913
En Rogeli era la indecisió personificada. En el fons sabia, potser, que acabaria per cedir”... “Quelcom dintre seu, li deia que cometia una ximpleria, que les coses amb ella havien començat malament i que ja mai més no s’arranjaria
I ja està. Cercava l’origen de la seva misèria. Ací el té. Ja no pot anar més enllà. Més enllà no hi ha res. El que hi ha més enllà no compta
Aquí està el primer error del que amb els anys deriven els demés. La lectura del llibre m’ha estat plaent i entretinguda, però també se m’ha fet molt evident que la meva jubilació i la meva vida poc tenen a veure amb la del Rogeli.

També en parlen a:

diumenge, 20 d’agost de 2017

No aconseguireu el meu odi



Fa tres mesos que he llegit aquest breu llibre i tenia pendent escriure un petit comentari. Els fets d'aquest dies me l'han recordat.
Antoine Leiris és un jove periodista francès. La seva dona va morir en l’atac terrorista a la Sala Bataclan. El llibre en forma de diari explica de manera molt corprenedora les seves reaccions, pensaments, emocions i sentiments des d’aquell precís moment en que la seva vida fa un gir radical que mai havia pensat.
La majoria de nosaltres assistim a la barbàrie dels atemptats asseguts davant de la televisió. Sentim ràbia i impotència però evitem pensar que també ens podria passar a nosaltres. Aquesta és la realitat. Tan sols uns pocs estan allà i en pateixen les conseqüències directes i indirectes. Un instant d’estar en un lloc inoportú ens pot conduir a trobar-nos en la mateixa situació d'aquest periodista francès. De ben segur que no tothom reacciona igual. Hi ha tantes reaccions com persones, però llegir el que passa pel cap d’Antonie Leiris ens pot ajudar millor a comprendre situacions tan extremes com aquesta que de ben segur que queden gravades per sempre més en la nostra ment i que no s'obliden mai.
No tornarem mai a la nostra vida anterior. Però no construirem una vida contra ells. Avançarem en la nostra pròpia vida
La nostra vida compartida desfila davant dels meus ulls. Tinc la impressió de no haver-ne tingut mai cap altra ... Els moments més bonics de la nostra vida no són els que enganxem als àlbums de records ...
Voleu que jo tingui por, que miri els meus conciutadans amb desconfiança, que sacrifiqui la meva llibertat per la seguretat. Partida perduda
Aquell 13 de novembre és la història de la lluna que no tornarà a aparèixer
Tancar la porta del pis avui es deixar una vida darrere nostra. A partir d’ara ens serà aliena. Un lloc on ja no vivim. Un lloc on tenim la impressió de no haver viscut mai. Una caseta dins nostre, d’olors que ens són familiars, de costums arrelats, l’estimem, ens hi sentim a gust, però ja no hi podem entrar

Més comentaris a la xarxa:

divendres, 18 d’agost de 2017

Anem dient les coses pel seu nom!


Fa poc més de 24 hores que ha passat i encara no me’n sé avenir. Ahir vaig passar la tarda enganxat als diferents canals de televisió i a Internet. Les Rambles, les meves estimades Rambles malgrat la invasió dels turistes, un lloc sempre ple de gent, era un objectiu fàcil i previsible, i al mateix temps, molt difícil de protegir. És una loteria macabra. Han estat ells els morts i ferits, però podia haver estat jo o qualsevol altre. Hem tingut el terror ben a prop a tocar de casa.
La imatge de la furgoneta aturada sobre el mosaic de Joan Miró és tot un símbol: la barbàrie aturada davant l’art d’un artista que sempre s’havia significat pels seus gestos a favor de la pau.
Aquest matí esmorzo amb la notícia dels fets de Cambrils. La sensació d’impotència i ràbia continua. Com cada matí surto a córrer una estona, i després a comprar. Copso una atmosfera diferent, o potser sóc jo que no estic igual. No puc deixar de pensar en el que ha passat. Com és possible ? És un mal son que s’ha fet realitat davant dels nostres propis nassos.
Malgrat que els llibres delprofessor Adolf Tobeña demostren amb claredat que l’agressivitat forma part dela pròpia naturalesa humana em costa pensar amb persones capaces de fer el que han fet. Què havia de sentir el conductor de la furgoneta mentre atropellava persones innocents que no coneixia de res?
Ens estem acostumant a viure amb aquestes notícies. No existeix el risc 0 d’atemptats. Com escriu Ulrich Beck:El miedo condiciona la vida. La globalización del peligro terrorista se manifiesta mediante la expectativa de atentados posibles en cualquier parte y en cualquier momento. La seguridad desplaza la libertad y la igualdad del lugar preminente que ocupaban en la escala de valores.” Què hi podem fer com a societat per minimitzar aquest risc? Les mesures policials no són suficients. Ens cal pensar més enllà, ens cal anar més enllà. Quines són les raons profundes d’aquests fets?
I no ens equivoquem, no és veritat que no tinguem por. Ben aviat ens oblidem dels fets i seguim les nostres rutines. No podria ser d’una altra manera, no podríem viure amb una por constant, però por en tenim.

dilluns, 7 d’agost de 2017

SIRIA: un conflicte complex sense solució?

Síria i el seu conflicte “intern” fa temps que amb més o menys intensitat apareix dia sí, dia també en els telenotícies i en els diaris. Bé de fet, hauria de dir que darrerament està una mica desaparegut, ja que la notícia internacional de moda és Veneçuela.
Però no és massa senzill d’entendre tot el que passa al seu voltant. De retruc ha generat el “problema” dels refugiats que arriben a Europa i també l’aparició en escena d’un mal son com és l’ISIS. Em va sembla que la lectura d’un llibre com aquest, escrit i publicat el 2016, podria resultar clarificador.

Síria és el tauler de joc. Allà s’està jugant la partida. A mesura que ha passat el temps si han afegit jugadors. Ja fa sis anys que va començar i la solució ni està ni se l’espera. Morts, destrucció, ruïnes, pobresa, desplaçats, .... I van sumant.
A l’inici semblava un esclat més de les primaveres àrabs, una revolució popular contra el president Bashar Al-Asad, un dictador. Aquest no volia perdre el seu poder i els seus privilegis. Havia aprés la lliçó del que poc abans havia succeït en altres països àrabs: Tunísia, Egipte, Líbia, ... Va reaccionar amb duresa i violència contra les manifestacions dels seus ciutadans. No es va estar de res. Com que la comunitat internacional no tenia recanvi per Bashar Al-Asad, el va deixar fer, i l’escalada de violència va anar en augment. Síria es va convertir en un país ingovernable.
La revolta popular era pacífica. Malgrat la incitació a convertir-se en violenta s’hi resistia, però finalment l’opció violenta es va obrir pas i van començar a rebre armes des de Turquia, Qatar i Aràbia Saudí. El tauler es començava a complicar.
La entrada en escena de los paises del Golfo movilizó a Iràn y a sus satélites. A partir de otoño de 2011, Hezbollah se involucró en la guerra siria ante la alarmante pérdida de territorio por parte del régimen.” Es va embolicant la troca.
I què ha fet la comunitat internacional per ajudar a resoldre el conflicte? Res o pràcticament res.
Mientras Siria se deslizaba hacia el abismo, los paises occidentales mantuvieron un doble discurso. Por una parte , anunciaron su apoyo diplomático a la oposición, pero por otra insistieron en la necesidad de que se alcanzara una solución negociada”. El joc de la puta i la Ramoneta ja havia començat.
I no massa més tard, Estats Units, França i el Regne Unit van començar a recolzar als rebels. Es produeixen molts intents d’actuar units els diferents grups rebels que s’enfronten al règim, però en realitat no ho acaben d’aconseguir mai. Hi ha massa diferències polítiques, religioses i ideològiques i també de egos personals. Les ajudes externes tampoc són de massa ajuda per tal que es produeixi aquesta unió. Els rebels dividits poc tenen a fer amb la maquinària militar a la que s’enfronten. Alguns d’aquests grups també comencen a matar, massacrar i torturar de forma indiscriminada. Apareixen els primers grups islamistes radicals.
Es crea un Consell en l’exterior, però després de molts canvis i diferents intents, es rebutjat des de l’interior acusat de no conèixer les veritables necessitats, ni tampoc que estava realment passant.
 El principal punto dèbil de la revolución siria ha sido desde el comienzo que carece de una dirección política revolucionaria. La revolución apareció espontáneamente siendo portadora de consignas muy generales, consignas nobles, però sin tener un programa claro y en un entorno local, regional e internacional hostil. Ha buscado una dirección pero en vano” diu Faruk Mardam-Bey prestigiós intel·lectual sirià el 22 de novembre de 2014.
Només iniciar-se les revoltes, Bashar Al-Asad deixa en llibertat un nombrós grup de radicals islamistes que tenia empresonats, per tal que intervinguin en les revoltes. Així busca el recolzament internacional contra l’islamisme radical. A la llarga ho aconseguirà.
Els primers en aparèixer en escena és el front Al-Nusra una franquícia d’al-Qaeda.  Després amb el ISIS. el Front Al-Nusra acaba arraconat: “Como otros grupos yihadistas, el ISIS comulga con la doctrina salafista wahabí. La yihad, considerada una obligación para todos los musulmanes, supone su principal mandamiento. Esta yihad no solo es defensiva, sino sobre todo ofensiva. Además de contra los occidentales, debe dirigirse contra los musulmanes reacios a aceptar el credo salafista
Les files es nodreixen de radicals d’arreu, de tots els països àrabs, però també dels països occidentals. El seu primer enemic són els governants dels països musulmans i el segon els occidentals. Segons ells estan lliurant un combat decisiu entre musulmans i infidels que precedirà la fi del món i l’arribada del Messies.
Són molt bel·ligerants contra els kurds,  contra els yazidites i les minories cristianes a qui han assassinat sense pietat al llarg de tot aquest temps. Contra el ISIS intervé Estats Units i la seva aviació, malgrat que en molts dels seus atacs causa danys colaterals sobre la població civil. Després del que va suposar la sorpresa inicial el ISIS ha perdut molta força i molts del territoris que havia conquerit. La contribució de Bashar Al-Asad en la lluita contra el ISIS ha estat molt minsa. El ISIS tampoc és l’enemic declarat de l’oposició siriana. Els principals combatents contra el ISIS han estat els kurds.
Els països occidentals no van reaccionar i es van trobar davant de dos problemes: la extremada violència del govern contra el moviment rebel i la crisi dels refugiats. La seva preocupació era no implicar-se en una guerra que podia desestabilitzar una regió ja prou desestabilitzada. De fet no intervenen fins l’aparició de ISIS.
Rússia defensa el seu aliat Bashar Al-Asad des del primer moment.
També entren en joc les potències locals, així com els emirats del Golf i Qatar. Cadascú juga les seves cartes com millor li va pels interessos de la seva partida particular.
Iran i els seus satèl·lits xiïtes juguen les seves cartes a favor de Bashar al-Asad per preservar les seves àrees d’influència en front d’Arabia Saudí. Amb Iran participen les milícies de Hezbollah, Afganistan i Pakistan. Tot plegat també disfressat d’una pàtina religiosa, però en el fons és una qüestió de predomini econòmic.   
Arabia Saudí també s’implica directament en el conflicte ajudant als grups rebels. “Este apoyo estaba directamente relacionado con la máxima preocupación de la política exterior saudí: la necesidad de contener a Irán. Otro objectivo era expandir la ideologia wahabí” Tampoc vol donar ales als rebels per una possible revolta en el seu propi país, per tant, mesura el seu recolzament amb comptagotes.
La lluita pel predomini en la zona entre Arabia i Iran no es pot només interpretar com una lluita entre sunnites i xiïtes, sinó també per una lluita estratègica, ètnica i ideològica.
Turquia és un altre dels actors principals del conflicte. Turquia no vol donar ales a la minoria kurda que també actua en el seu país. Per altra banda és un dels països que ha rebut més refugiats provinents de Síria (gairebé 3 milions a mitjans dels 2016). Comparteixen amb Síria més de 900 kms. de frontera. Son contraris a Bashar al-Asad i al moviment kurd, alhora, per tant el seu paper no és mai massa clar.
Malgrat que la seva frontera ha estat un dels llocs per on han entrat més yihadistes, també està molt preocupat per l’ISIS, ja que també han rebut les conseqüències en el seu territori en forma d’atemptats.
Si algo han dejado claro todos estos años de guerra es que ninguna de las partes dispone de la suficiente fuerza para imponerse sobre sus rivales en el campo de batalla. La progresiva balcanización de Siria, dividida entre el régimen, los rebeldes, los yihadistas y los kurdos así parece demostrarlo. Desde el estallido de la revolución, la situación sobre el terreno ha cambiado de manera drástica. La multiplicidad de actores implicados en su desarrollo y la diversidad de intereses que defienden han agravado la guerra hasta llevarla a un punto de no retorno. De una movilización popular en demanda de libertades y reformas se ha pasado a una guerra regional en la que intervienen no solo Irán y Arabia Saudí, sinó también Turquia, Qatar i Emiratos. La presencia del ISIS y del Frente al-Nusra ha sido empleada a su vez por Estados Unidos y Rusia como pretexto para justificar su intervención en un país en ruinas
S’ha convertit en un conflicte en el que tot val, sense tenir en compte cap de les normes internacionals. Aquesta afirmació es pot aplicar a tots els grups en conflicte, ningú en té l’exclusiva.
En el cantó dels rebels hi ha tot un conjunt de grups dispersos amb interessos molt diferents i que no aconsegueixen posar-se d’acord. Van des dels moderats als grups salafistes i el Front de Al-Nusra. “Difieren notablemente en torno al futuro de Siria, puesto que los primeros defienden un Estado laico y democràtica y los segundos son partidarios de uno religioso regido por la sharia. Su enemigo común és Bashar al-Asad, però no está claro que ambos bandos puedan ponerse de acuerdo en el sistema político a implantar en el caso de que su régimen se desmorone” Depenen molt de les ajudes externes que reben i dels seus objectius que en molts casos no són tampoc que guanyin els rebels.
Un dels actors del conflicte: ISIS. “A estas alturas parece evidente que su ascenso no hubiera sido factible sin la connivència de algunos actores clave de la región. Si bien es cierto que, hoy por hoy, representa una amenaza a escala global, también lo es que muchos lo consideraron en el pasado o lo siguen considerando en el presente un enemigo útil que conviene preservar. Este es el caso del presidente sirio Bashar al-Asad, quien no ha dudado en presentarse com un mal menor ante la comunidad internacional, però que en un primer momento contribuyó a su creación mediante la liberación de cientos de islamista radicales
Els kurds han creat una mena d’estat federal en el Nord de Síria. Això no agrada als opositors, ni a Bashar al-Asad, ni als turcs, ni a ISIS que en paguen les conseqüències ja que són els kurds els primers que aconsegueixen aturar el seu avanç.
I els que han pagat les conseqüències més dramàtiques d’aquest conflicte sense fi es la població civil: entre 330.000 y 470.000 morts, 75.000 desapareguts, 4.800.000 refugiats en països de l’entorn, 1.120.000 refugiats en Europa, 9.000.000 de desplaçats, les dues terceres parts de la població siriana. “Este catastrófico escenario confirma la existència de toda una generación perdida en Siria con niños que, en muchos casos, ni tan siquiera han podido aprendrer a leer o escribir.”
El problema de l’ingent nombre de refugiats en els països veïns, països també amb els seus problemes, i que ja han vist que aquest contingent és i serà per molt de temps no sembla tenir vies de solució.
I aquest problema és trasllada a Europa que no mostra cap política efectiva davant aquest allau de refugiats. Mentrestant aquestes persones han de suportar situacions de vida inhumanes derivades d’un conflicte que fa massa temps que dura i que a hores d’ara no hi ha cap perspectiva de que s’acabi aviat.
Des de l’inici del conflicte hi hagut tímids intents d’assolir acords de pau, però en cap moment han passat de tímids. El vet de Rússia a l’ONU ha estat una constant, però la resta de països tampoc han posat veritable interès.
Obama després de les fracassades intervencions americanes a Iraq i Afganistan no volia intervenir directament en un nou conflicte en la zona. La solució negociada que era la seva estratègia inicial resultava impossible. De fet mai han volgut la caiguda del règim de Bashar al-Asad per les incerteses que suposaria. A hores d’ara estan més preocupats per ISIS que per una altra cosa. I de Trump no es poden esperar pas grans solucions.
Tant les propostes de la ONU com les de la Lliga Àrab han servit de ben poc. Tampoc ha estat d’utilitat les tres conferències de Ginebra (2012, 2014, 2016). La única a la que es va arribar a un acord va ser la primera (govern de concentració i eleccions en 18 mesos). Cap de les altres dues ha aportat solucions al conflicte, de fet no han arribat ni tan sols a cap acord.
Hoy en día, los paises occidentales parecen haberse resignado ... y carecen de una hoja de ruta creïble para poner fins a las hostilidades y a la catàstrofe humanitària” Malgrat alguns gests la comunitat internacional espera impassible que amb algun cop de sort tot plegat acabi algun dia. Han deixat a Síria en mans de la sort

ANUAR AL-BUNNI, advocat, 11 de desembre de 2015 afirma: “Cualquier solución política que no juzgue a los responsables de los crímenes de guerra y de lesa humanidad està condenada al fracaso y es, además, una invitación a seguir perpretando crímenes en el futuro” Com a molt s’assolirà una situació de compromís que no tancarà el conflicte i aquest es pot eternitzar com molts altres dels que ja fa temps que hi ha a la zona.