La salvatge

Isabel-Clara Simó ha guanyat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Com de moltes altres escriptores no he llegit cap del seus llibre. A la prestatgeria de les novetats de la Bibliotecade Ponent, la biblioteca del barri, em trobo una exposició d’unes quantes de les seves publicacions. Les miro, les remeno i escullo “La Salvatge”. No és massa llarga i em fa gràcia el que llegeixo a la contraportada. 

Una adolescent mal vestida arriba a Barcelona, al pis del Joaquim, una home ja gran. Porta una carta d’un vell amic seu en Jack Thurber. Ve d’Estats Units i en la carta li demana que l’aculli perquè han matat al seu pare i pot estar en perill. En Joaquim se l’afilla i la converteix en la seva filla. Li ensenya l’idioma i tot el que ell sap. La vol convertir en un model perfecte.

“¿Existiria la bellesa, sense uns ulls que la miressin bella?”

“Què us passa a les dones, que us odieu tant? Us mireu de cua d’ull, us espieu, us denigreu. Com si fóssiu rivals, com si cada dona fos, per a una altra, una competència perillosa que cal eliminar”

La relació entre els dos tancats en el pis es va enrarint amb el pas del temps. La Victòria la criada fa de contrapès. Però aquesta pateix una mort sobtada. I tot es precipita quan es queden ells dos sols en el pis.

 “Ja no sabia viure sense que en Quim li digués com s’ha de viure”

 “Tothom vol el mateix: Controlar. Controlar dona, diners, amics, família, un banc. Control vol dir poder”

-          “Però, ¿per què aquest afany de dominar-me?

-          No crec que existeixi cap altra manera d’estimar”

“Ni tan sols sap si sabrà prescindir d’ell, si sabrà viure, si algun dia podrà tapar el profund forat que li ha deixat a l’ànima aquell home que la contemplava dormir, embadalit”

M'ha agradat. De ben segur que no serà pas la darrera novel·la de l'autora que llegeixi.