divendres, 22 de desembre del 2017

Jaume Cabré sempre imprescindible.


Darrerament no compro llibres. La major part de les meves lectures provenen del bon servei del préstec bibliotecari. Però en aquest cas no me’n vaig saber estar: un nou llibre de Jaume Cabré a les llibreries!

S’ha passat molt de temps a la pila dels llibres per llegir. La mirada de la portada em cridava a l’hora que m’inquietava. Quin seria el seu contingut? Què hi ha darrera d’aquest ull?

Són 13 contes amb una mena de fil invisible que els uneix. Les narracions s’entrellacen. Només començar el primer d’ells (“Els homes no ploren”) ja em sento atrapat i en vull més. A partir d’aquí ja serà un no parar. Hi ha personatges que salten d’un conte a un altre. Gairebé en cap de les històries que conta res és el que sembla. Tot està envoltat de misteri.

La mort present arreu, però sempre una mort per causes no naturals. Són sempre morts violentes. Maldat, molta maldat, però gairebé sempre justificada. Mai és una maldat per què sí. Tot passa per alguna raó

Sempre m’ha impressionat la incapacitat dels humans per veure les línies del seu destí, les vides que van tramant el seu camí i el punt final de cada història, que ja està escrit en alguna banda

Ja estava convençut del meu futur. Encara que no ho buscava, hauria de fer mal als altres, no necessàriament mal físic, però els havia de perjudicar sense que tremolés el pensament

Hi ha elements molt originals com:

  • “Poldo” narrat des de la fossa on està enterrat, mort per lladre de corders, però on més endavant hi enterraran més cossos que l’acompanyaran,
  • Un llibre com a narrador, viu en una biblioteca on va ser el primer habitant i narra el que veu pas a pas.
  • El protagonista que desapareix dins d’un quadre

Vaig sentir una batzegada d’un intensitat tan bèstia que no vaig ser capaç de negar-m’hi. I el resultat ha estat brutal. Visc una convulsió, un daltabaix d’adrenalina que em durarà anys. I m’agrada. Oh! ... Em sento invencible. Com si fos un heroi grec sempre victoriós.”

L’home va treure del plec de roba un ganivet silenciós i, encara que sabia que el gest era inútil, el clavà amb una ganyota de menyspreu al cor del vell que ja feia anys que era mort. En aquell moment, no es va saber preguntar per què les històries de la vida s’acaben sempre amb la mort, com si no hi hagués cap altre possible final de totes les coses

També en parlen a: