divendres, 28 de juliol de 2017

Olenin, alter ego de Tolstoi




Olenin abandona Rússia i es dirigeix al Caucas en una mena de fugida endavant “Tant de bo hagi marxat per no haver-ne de tornar mai més” 

És un dels primers llibres del Tolstoi. L’escenari on es produeixen els fets és el mateix que en el darrerdels seus llibres: les muntanyes del Caucas i la frontera amb Txetxènia. Malgrat ser una obra primerenca, ja presenta alguns dels trets que marcaran tant la seva obra com el seu pensament.

La gent que veig al meu entorn ... no pot saber res de la meva vida anterior, com tampoc ningú d’aquella societat no podrà assabentar-se del que jo hagi fet aquí” ... S’enforteix el seu sentiment de llibertat. Abandona la planura i l’estepa russa gairebé infinita per aquestes muntanyes. Cerca un lloc on no el conegui ningú per començar una nova vida: “La via anterior de l’Olenin s’havia dissipat i havia cedit pas a una nova existència, a una nova vida, no entacada d’error fins a l’hora present

Cerca la tornada a la natura, així com, la fusió amb la mateixa natura. “Al cap i a la fi, no viuré pas més anys dels que em pertoquin, com tots els animals del bosc, ... i igual que ells, també moriré.”

Per què fins ara no dec haver estat feliç? Ves per on, ara m’adono que per assolir la felicitat no em fa falta res ... L’ésser humà porta implícita la necessitat de ser feliç; per tant, és legítima. Però si per satisfer-la actuem de manera egoista, és a dir, bregant per aconseguir riqueses, honors, benestar i estimació, és molt fàcil que les circumstàncies prenguin un caire que impedeixi complaure aquests desitjos

Olenin després d’aquesta comunió amb la natura al mig de la seva solitud arriba a una conclusió final: “A mi, no em cal res ... Per què no haig de poder viure per als altres?

En una banda del riu els cosacs i els russos, i a l’altra banda, els txetxens enfrontats. Han passat més de 150 anys i segueixen enfrontats. Encara no hem aprés a viure. Seguim repetint la mateixa història en lloc de fer la nostra vida i ser feliços preferim l’odi i l’enfrontament a l’altre com a motiu per viure. Els conflictes semblen eterns i insalvables.

Olenin reflexiona al respecte d’aquest enfrontament i del fet de matar a un home de l’altre bàndol: “El cas és que un home ha llevat la vida a un altre, i tothom el pren com l’heroi d’una cosa meravellosa. És possible que res no el faci pensar que tot plegat no és motiu d’alegria? Que la felicitat no rau en el fet de matar, sinó en el sacrifici d’un mateix?

A mesura que van passant els dies en el Caucas, Olenin es va reafirmant en les seves idees, però també li sorgeixen dubtes: “Se li presentava amb tota nitidesa la falsedat en què havia viscut abans, la qual, si aleshores ja l’indignava, avui li semblava indescriptiblement repugnant i ridícula. Dia rere dia es trobava més lliure i se sentia més persona. La idea que s’havia forjat del Caucas no tenia res a veure amb la realitat ... La vida d’aquesta gent es regeix d’acord amb les lleis de la natura ... Sovint l’hauria assaltat la idea d’abandonar-ho tot, fer-se cosac i inscriure’s com a tal ... I per què no ho faig? Què estic esperant? Potser tinc por de posar en pràctica el que trobo just i raonable?” Aquestes preguntes ens les hem fet tots alguna vegada a la vida, ens deixem portar per la inèrcia del que fem i no som capaços de trencar amb tot per portar la vida que anhelem.

Però ni el Caucas ni els cosacs són tan idíl·lics com ell es pensava.

Arriba a una conclusió una mica naif “la conclusió a què he arribat no pot ser més simple. Per ser feliç només cal una cosa: estimar i estimar amb abnegació; estimar tothom i totes les coses, expandint en totes direccions la teranyina de l’amor i captivant tot aquell qui s’hi enganxi

Comença a tenir clara quin és el seu desig i que li agradaria fer en realitat, però es veu incapaç de portar-ho a terme: “Bé prou que he intentat lliurar-me a aquesta nova forma de vida, però solament m’ha servit per constatar, més que mai, que sóc un individu feble i fràgil. No he pogut oblidar-me de mi mateix, com tampoc del meu passat, tan complex, mancat d’harmonia, monstruós. I el futur se’m presenta encara més desesperançador

Gairebé un mite: abandonar la ciutat, abandonar-ho tot i anar al poble, al camp, a la muntanya, a la recerca d’una nova vida, una vida autèntica, la solitud. Qui no ho ha pensat mai? Pocs ho han fet i encara menys han reeixit en l’empresa. Una cosa és la teoria i el somni, l’altra la pràctica i la realitat

Al cap i a la fi després d’un any per terres de cosacs, Olenin torna a Rússia malgrat que “ningú l’havia de convèncer de la falsedat que envoltava el món en què havia viscut, cap al qual es disposava a tornar. Ho sabia amb escreix” Malgrat saber-ho, no hi podem fer més, i hem de tornar. Per què serà?

Olenin se’ns presenta com l’alter ego de Tolstoi. De ben segur Tolstoi posa en paraules d’Olenin alguns dels dubtes i pensaments que l’assalten a ell mateix i també possiblement a molts de nosaltres.

Alter opinions a la xarxa: